Plantes Beneites

Cercant en rutes imperioses de paratges emmidonats, veia sorgir de terra brots de llum i brots d'esperança, però mai els hi arribava el sol i s'emmusteïen abans d'arribar a créixer el suficient per a que els homes les collissin i se'n alimentessin.
Els homes, que ja no plantaven ni bondat, ni generositat, ni alegria... i que fins i tot arribaven a arrancar-les quan aquestes creixien, doncs al fer tant de temps que no es tractaven com a plantes d'hort ja s'havien oblidat d'aquest ús que aquella vegetació també compartia, pensant-se que eren poc més que males herbes, no les van saber conrear quan, aquell senyor vestit de negre que parlava en nom d'una tal providència que, a més a més, era divina, els hi va dir que els hi podien atorgar, després de cuidar-les amb delit i amb fermesa i paciència, uns fruits molt més dolços i sucosos que no pas aquells que sortien de les corruptes flors de la planta de l'odi, de l'enveja, de la coacció, de l'insult...
Aquests, cansats d'haver de mimar i amorosir plantes que, fins al cap de molt temps i de molta feina, no els hi donarien a provar els tan dolços fruits que, com si fossin ambrosia dels déus grecs, els il·luminarien el paladar i hi farien explotar tots els més màgics sabors que fins ara no havien conegut, s'afartaren de cuidar-les, tot i el paradís que al cim d'aquella muntanya tan alta els esperava, i tornaren a cultivar les negres plantes malèvoles que el senyor dimoni Satanàs els hi havia donat a conèixer en forma de llavors, llavors contingudes en el cor de la fruita que hi havia al bell mig del paradís de l'Edèn, i que la primera dona i el primer home tastaren per primera i última vegada.
Vaig veure com els homes es barallaven, es robaven els fruits i com només els nens conreaven aquelles daurades llavors en petits hortets en racons de casa, sense fer cas de les advertències dels pares: "Això és una mala herba" "Que et penses que has de fer créixer aquets porqueria a casa?"...
Però al final a alguns els hi va créixer, i els hi donà fruits, i els tastaren només ells, doncs no digueren res als adults. Però aquests a la fi se'n adonaren, i els envejaren i els odiaren, i els fruits diabòlics feren efecte, i els pares mataren als seus fills.
Llavors ells també intentaren cultivar les llavors daurades, però se'ls hi marcien, i els homes ploraren, i regaren les llavors amb les llàgrimes i la sang dels morts, que era com feien créixer fortes les plantes malèvoles, però aquestes encara morien abans. Els homes i les dones embogiren, cercaren l'home de negre però no el trobaren, preguntaren als nens, però eren morts, i no els hi quedà altre remei que caure en la desesperació...
Llavors, jo vaig pensar, no hi ha millor substrat que aquell que heu perdut, aquell que només els nens tenen, la innocència...