Pis 23

Amb la punta dels peus abocada a la cornisa, el suïcida romania enganxat a la paret, amb els braços en creu. Vint-i-tres piso sota d'ell, el cap de la policia deixava les seves amígdales en un megàfon taronja sense pensar que, a setanta metres d'alçada, l'únic que hom pot sentir és el rugit del vent. Al pis vint-i-dos, un agent especialitzat embotit dins un vestit blau marí i assegurat amb un arnés, esperava agafar al vol el desgraciat. A l'ascensor de l'edifici, mentre un agent premia el 23, un psicòleg a qui havien despertat en plena matinada, especulava sobre l'estat mental del suïcida: "Mals tractes?" preguntava mentre bufava la tassa de cafè "culpabilitat? Això acostuma a generar aquest tipus de psicosis".

A la cornisa del pis vint-i-tres, per una ment d'allò més corrent, hi passaven imatges en sèpia, d'anys enrera. Una infància senzilla, una vida còmoda, una família feliç... El que el turmentava era el pòsit del desengany, el sediment de decepcions que havien creat un estrat fosc i latent que acabava de despertar. Als seus ulls, setanta metres de caiguda lliure. Al seu cap, el record del dia que va descobrir que els Reis Mags eren els pares, que als núvols no s'hi podia jaure a descansar, que no es pot foradar la Terra i sortir per l'altre cantó, que no pots ficar-te un peix sencer a la boca i treure'n només l'espina quan estires la cua... I ara, estava segur que mai més el tornarien a enganyar.