Visc en una pel·li

De veres, visc en una pel·li. Mentre escric això, tu veus un edifici atrotinant, amb un fons borrós que perfectament podria ser Barcelona. L'edifici es va acostant, i la càmera s'escola per la finestra. En una taula plena de papers, em veus a mi concentrat, escrivint amb una antiga Olivetti, i quan la càmera s'apropa al paper, llegeixes aquesta mateixa frase, mentre escoltes la meva veu, que s'atura de cop per deixar sonar una melodia orquestrada.

Hi ha un canvi d'escena, sóc a un carrer ample del centre, probablement al Portal de l'Àngel. Un home s'atura davant meu, treu les mans de la butxaca de la seva gavardina i s'encén una cigarreta que ha tret d'un paquet tou de tabac. Amb la cara lleugerament girada em mira i em diu 'Eh, amic, tens hora?', cosa que m'estranya, perquè ni tan sols els meus amics han fet servir la paraula amic per dirigir-se directament a mi. Giro el cap a banda i banda, com si no fos a mi a qui es dirigia, i al tornar a mirar endavant, un mim amb tirants vermells i camisa de ratlles m'està imitant. Decideixo ignorar-lo i, quan segueixo el meu camí cap enlloc, apareix una ex-amant, tot i no haver-la vist mai abans, una rossa de llavis rojos que es treu un guant per fúmer-me una cleca, però aturo el seu braç agafant-la pel canell i fa una caiguda d'ulls i m'ensuma el coll amb elegància. Quan la deixo anar, només surt una paraula de la meva boca i sorprenentment, la música orquestral neix de tots els racons i els vianants assagen una coreografia mentre canten una cançó que duu el títol d'aquella paraula.

Després de seguir perfectament una coreografia que no coneixia, la música s'atura i em trobo en un carreró on no hi ha ningú -a aquestes alçades res em sorprèn- i una columna de fum surt d'una reixa al terre humit. Se sent un soroll metàl·lic, produit per un cubell d'escombraries que cau, i un gat surt corrent cap a l'espai obert més proper. Segueixo el carreró fins a la porta del fons, il·luminada per un cartell de neó mig arrencat de la paret que fa pampallugues. Veus la meva mà empenyent la porta, i de nou la càmera tafanera s'endinsa al local, ple de fum i d'homes asseguts als tamborets de la barra, i d'esquena a aquesta, llençant xiulets a una enlluernadora cantant que duu un ble de cabells que li tapa un ull. Els meus ulls s'obren con taronges, i ella em mira i somriu, baixa de l'escenari i s'acosta cap a mi, mentre fa falses moixaines als ocupants de les taules del local. Quan arriba on sóc jo, s'acaba la cançó, i un home que fuma un puro treu un revòlver i dispara a la meva copa de Martini, fent saltar la cirereta, que cau al terre en primer pla i a càmera lenta, seguida d'una pluja de vidres un pèl excessiva per la insignificant copa que duia a la mà.

Em trobo a una cambra freda, al costat de l'home de la gavardina i davant d'un altre amb bata blanca, que es gira mentre es treu uns guants de plàstic. Ens mira amb el cap baix, per sobre les ulleres, ens parla de talls i cops, i d'una mort violenta, amb to solemne. Obre un calaix metàl·lic i estira una gran safata amb un cos tapat amb un plàstic blau, amb els peus blancs fora del plàstic, i amb una etiqueta penjada. L'home de la gavardina, amb una mà encara a la butxaca, fa servir l'altra per destapar el plàsic amb dos dits, estira el coll per veure el cos i diu 'Sí, és ell'. Quan ens disposem a sortir, l'home de la bata ens crida i diu 'Hi ha una altra cosa que han de saber', allarga la mà i entrega a l'home de la gavardina una caixeta de mistos amb un número escrit en bolígraf. A la tapa hi ha una lletra daurada, i l'home de la gavardina fa una rialla per sota el nas i xiuxiueja un nom en italià. Es gira cap a mi i em diu 'Amic, és el teu dia de sort'. Sortim al carrer, hi ha boira i és de nit. Ell camina a través del núvol d'humitat, diu que ens tornarem a veure, i desapareix entre la boira.

I segueixo aquí, mirant les caràtules de desenes de pel·lícules que ja he vist, i no me'n tornaré a casa fins que trobi alguna que em faci un mínim de goig. Maleït vídeoclub, mai sé quina pel·lícula endur-me!