Pinzellades de tu

Te veig partir a l'ombra de la meva piràmide invertida i transparent, amagant cada cama darrere l'altra, com un metrònom que camina. Un vent que ve de la mar fosca m'esquita les cames d'arròs brut, i me banya la tovallola de sal. Les ones s'evaporen en silenci cap a un cel estrellat d'ous i te plouen terra seca al 4L, que oblida el groc i esdevé posta de sol. Una gerbera roja que te volia regalar divendres penja d'un fil, com tot el que m'envolta. Quasi no el veig, és com la cicatriu a la cella dreta. La flor me mira i me fa voltes, i el seu rodar me mareja el serradís, i me tac els pulmons de vermells amb l'aire que remou. La dinastia de caragols que vaig segrestar el cap de setmana plujós me fuig afamada. No els he donat menjar cap dia, tenia el cap dins els teus cabells. Ara me fan banyes i escapen volant, dins unes avarques gastades, costa amunt per la mitja finestra que no he obert perquè feia calor. Cada dia plouen estels dins la meva memòria enamoradissa, però no aconseguesc crear records, només sé imaginar imatges inimaginables, sense sons ni passat. Seguesc sense poder transformar flors en muntanyes. Els quinze-mil asteroides al voltant dels quals volia orbitar s'han cremat fugaçment davant el meu semblant trist i sense esmolar, rostre penetrable que no se desferra ni amb cola de contacte físic del meu cos despullat i inanimat. Intent no passar els dies per no oblidar el que hi ha davall la meva cafetera italiana, però no ho aconseguesc, i pas denou nanosegons i mig cada hora pensant en altres coses, i m'avorresc sense el cactus de la sala el triple del que vaig imaginar que t'estimaria. El desert se m'ha desertitzat sense tu, i els municipals me'l precinten per envaïment de competències i manca de colors. Jo només venia a cercar un futur, però no l'he trobat i ara ja ha passat l'hora de la translació. Vaig a peu per davant ca teva dia no i dia tampoc, camí de l'oceà que te va agradar tant. Avui m'aturaré a estimar-te a aquella cala tan blava. Potser t'hi trobaré, panoràmica, i el teu cap de moixa tacarà tendrament els meus dits de Fonts Toves i cabelleres quasi negres, sempre amb aquell regust gelat de cafè. Jo, per si de cas, duré les mans vessant confits.