Petjades

Un relat de: kispar fidu

A l'edat de 75 anys, la seva vida arribava al seu fi, i sota ulls cansats s'observava melancòlic. La vitalitat del seu nét de 5 anys, que sobre les seves cames jeia, observant-lo amb simpatia.
Aquell nen havia estat la il·lusió de viure dels seus últims anys. Aquella lluentor que desprenia, aquells raigs d'alegria que els seus petits ulls dibuixaven en l'aire. El somriure que feia aparèixer en els seus llavis sols amb un dolç petó.

El vell recordà temps passats: joventut, infantesa, adolescència, primers amors, desil·lusions i lentament recorria el camí dels seus dies.
Acariciant els suaus cabells d'aquella impressionant criatura, s'adonà d'aquella senyal que el temps havia marcat en el seu rostre: sota els dits, aquella cicatriu que en la seva joventut deixà el rastre del primer amor. Es deixà transportar anys enrere, ajagut damunt aquell banc fred de pedra, mentre esperava l'arribada de la primera joveneta que el cor havia aconseguit robar-li. Els seus passos ferms; acostant-se fins a la seva mirada, en aquells temps encara juvenil, mentre deixava entreveure aquell somriure maliciós que el posseïa. Bojament van trobar-se, entre petons i abraçades, sota un aire fred que els cobria. Aquells petons apassionats, aquelles mossegades sensibles; la gran passió dels seus amors. Les dents de la noia van gravar-se sota els dits de la mà dreta; mentre l'estrenyiment de la pell rere aquella petita mossegada juganera, s'esmunyia sota el rostre, deixant la petjada d'aquell primer amor.

Recorregué el seu cos amb un dit poblat ja d'arrugues, sota l'atenta mirada de l'infant. Passejà suaument l'índex resseguint la pell del seu canell i ascendint pel braç. L'ombro dret estava marcat per aquella taca que no havia desaparegut després de la baralla entre marrecs. En aquella època, jugar al carrer era un fet constant, i sense la vigilància d'uns ulls paterns, els vailets jugaven a ser forts per demostrar el seu lloc entre el grup. Sense recordar el tema de la petita discussió, imaginà en Pep aguantant amb força aquell pal, mentre ell formava cercles al seu voltant. La resta d'amics paralitzats, sense saber com actuar. Un dels cops va anar al seu ombro, i fent una petita ferida, marcà en ell una crosta que mai l'abandonaria.

Els ulls del petit perseguien el moviment d'aquells dits que buscaven records d'entre una pell de memòries.

La cicatriu de l'ull esquerre encara era visible d'entre les arrugues de la parpella. Tossut com era, va passar-se setmanes damunt aquella bicicleta que ja havia perdut les rodetes del darrera,; pujant una i altra vegada, avançant lentament, a sotragades. Caiguda rere caiguda. Intent rere intent. Sempre amb el somriure del seu pare que l'animava. Un cop aconseguí mantenir-se llarga estona sobre la bici, decidí baixar per aquell camí de pedres. L'emoció de la velocitat el feu agafar empenta, i quan ja era quasi al final, el bot d'aquella pedra va fer-li perdre el control i caient al terra es ferí sobre l'ull deixant la petjada d'aquell juguet que tants anys va formar part dels seus dies.

El petit observava i escoltava amb atenció les memòries del seu avi. Somreia i es sorprenia rere ulls entremaliats que mostraven aquella innocència dels infants.

L'home agafà el palmell del seu nét, i recolzant el seu petit dit sobre la pell, el feu descendir pel braç esquerre. Els ulls del petit quedaren oberts de perplexitat mentre resseguia aquella pell que mostrava tants anys d'experiències viscudes. S'aturà en el colze, on una gran taca fosca el cobria. La mili havia estat dura. A les quadres, durant les hores més relaxades; netejant els cavalls, encara amb destresa de principiant, aquell animal havia clavat la seva pota en aquell colze, mentre ell la sostenia. El cop havia estat dolorós, i la seva petjada mai desaparegué. No era el millor dels records, però era una de les altres petjades de la seva vida que en forma de cicatrius guardaven petits records de les seves vivències.

El trajecte continuà per les cames, aturant-se en aquell genoll pintat de cicatrius. Rascades, caigudes, cops i altres successos que havien anat deixant rastre. El de més a la dreta, commemorava aquell estiu a la muntanya, quan els dies passaven endinsats en boscos trobant diversió en cada racó d'una escorça.

Seguiren baixant per la cama, guiant aquella xica mà pels seus records.
El turmell va ser la última parada. Aquell turmell que recordava el seu primer cop a la platja. La primera vegada que la seva pell tastava l'aigua salada del mar. El moviment juganer d'aquelles onades, la fragilitat d'aquella sorra que s'enfonsava sota els seus peus... Caminava feliçment per les roques, mentre sentia l'aigua cobrint-li les cames. Una fiblada va pujar-li pel cos després de sentir aquella punxada. Els plors van esborrar els seus crits d'alegria, i els seus pares van treure'l de l'aigua. La punxada d'un eriçó havia deixat les seves defenses endinsades en la pell d'aquell jove. Van poder-ne treure una, però les altres tres van quedar marcades sota una pell que mostrava les petjades d'un llarg camí.

Petjades. Cicatrius. Senyals. Marques que els seus passos havien anat deixant al llarg dels anys en el seu rostre.

Els ulls del petit havien deixat de viatjar a través del passat del seu avi. Ara buscaven curiosos entre la seva fina pell. Cercaven també senyals, marques; però la seva pell encara restava intacta, i el temps no havia deixat senyals fins ara.

El vell, content, li agafà la mà i acostant-se-la als llavis, li humitejà dolçament els menuts dits amb un tendre petó. Se l'acostà al pit, damunt el cor, i després de que el petit sentís els batecs del seu ja cansat i vell cor, l'aixecà i l'apropà fins aquell jove cor que encara tenia molts anys de vida per davant. Sostingué durant uns instant la mà damunt la seva, i en retirar-la, el menut mantingué el palmell damunt el seu pit. Sota els impulsos del seu cor. Aixecà la mirada i es trobà amb els ulls alegres del seu avi que li mostraren que en el seu cor sempre hi tindria les petjades de les persones que l'estimaven i a les quals ell s'estimava. Li digué que ell sempre estaria en el seu cor i que aquella senyal mai deixaria desaparèixer el seu rastre, sempre seria la seva petjada.

Una petjada, que de mica en mica, rere altres senyals, aniria omplint el seu camí dels seus rastres i d'entre les seves memòries romandrien sempre aquells records.

Comentaris

  • Amb aquest magnífic relat[Ofensiu]
    Màndalf | 09-08-2006


    sobre el pas del temps m'has fet recordar velles històries. Jo també era força entremaliat i n'he patit unes quantes de petjades. Ara, així mirant per sobre, en veig tres. Una de quan vaig caure d'un ametller pasturant les cabres amb el padrí, l'altra en què vaig rebre una pedra perduda en una "batalla" i la tercera quan feia llenya amb el pare i em vaig fer un tall al polze amb la destral ("ja en comences a aprendre", em va dir).

    El teu protagonista va tenir sort amb la petjada d'amor a la pell. Les meves les porto més endins.

    Molt bona la frase
    "Els ulls del petit perseguien el moviment d'aquells dits que buscaven records d'entre una pell de memòries."

    En canvi la de "Les dents de la noia... deixant la petjada d'aquell primer amor" no és massa entenedora.

    Un petonàs per a tu sola, fiduet.

  • Ombro?[Ofensiu]
    Deck | 05-03-2006 | Valoració: 7

    Està molt bé el teu relat... fa massa poc temps que va morir la meva àvia. Tenia una cicatriu a la barbeta i ara que hi penso no sé com s'ho va fer. Ja no ho sabré mai...

    Ombro?

  • sensible i sense dramatisme...[Ofensiu]
    ROSASP | 20-02-2006

    Una història molt àgil i profunda.
    Resseguint les cicatrius l'avi va recordant amb una mica de nostàlgia i amb un toc d'alegria totes les experiències que li ha anat dibuixant la vida a la pell i a la memòria.
    Sentiments i sensacions emmagatzemades, empremtes que no s'esborren i l'han fet d'ell tot el que ara és.
    Moltes caigudes i ferides, també molta felicitat i passió; tot plegat una contínua descoberta.
    Aquest intercanvi entre l'avi i el nen sembla poder-se veure, crec que està molt aconseguit.
    És vital i dóna equilibri al moviment de la vida i la mort.

    Petonets!

  • Em sembla...[Ofensiu]
    Sol_ixent | 17-02-2006

    ... que en això coincidim. Tu dius que et costa escriure sobre coses que tu no has viscut, doncs mira, igual que jo. Per mi escriure és com una forma de vida, una vàlvula d'escapament -bé, ja has llegit la meva biografia-.
    Per cert bon relat, com tots. Justament al contrari dels meus que són súper escuets.

    Una abraçadota i ens veiem pel món virtual!

    Sol_ixent

  • Erina | 17-02-2006

    M'agrada molt la manera com t'expresses. La veritat és que estic una mica espessa, és molt tard i ja hauria de ser a dormir fa estona, demà m'haig d'aixecar d'hora però sempre m'enganxo llegint algun relat o altre. Per això tampoc et faré un comentari brillant, em sap greu, però ´t'haig de dir que és un relat fantàstic. A mi també em costa molt trobar el fil de l'inspiració però un cop el trobo no el deixo fins que he posat el punt i final. Et felicito pel relat, de debò. Una abraçada!

    Espero que continuis així i siguis la raó de quedar-me fins tard llegint-te! ;)

  • Un PeTo K te'L MeReIxEs[Ofensiu]
    GaTeTa_PeRdUdA | 15-02-2006 | Valoració: 9

    La veritat esk m'ha fetreflexionar molt la tevanovel.la feia tems k no llegia algo d'aket etsili m'hacridat l'atenció.al principisi t'he de ser sincera em feia mandra llegir-lo..jejej xo veigk a valgut la pena:P un petonet molt grani ja m'anire pasant conforme vagis posant cosestes!a x cert merxi pel teu cometrai (K)

  • Les 'petjades'...[Ofensiu]
    rnbonet | 14-02-2006 | Valoració: 10

    ...molt bé: humanes, clarificadores de vida, ben distribuïdes...
    Però, xicota... això de "fer-nos palmar-ma" abans d'arribar als 76, no t'ho perdone! (És CM -'conya marinera'- m'han dit sols fa un moment)
    Ara, seriosament, els records de l'home mitjançant les ferides i les cicatrius ens dóna una visió amarga de l'existència, només trencada per l'infant present.

    Com sempre, salut i rebolica!

Valoració mitja: 8.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de kispar fidu

kispar fidu

133 Relats

865 Comentaris

202151 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
si vols descobrir, reCREA


De l'1 d'abril del 86. Sant Quirze(nca) del Vallès.


Escric per a teixir teranyines d'entortolligades paraules, i per a extreure què penso i sento quan sembla l'única manera.


Jo? esperit lliure, ànima catalana, cabreta biciada, somiadora, lluitadora, ment incansable, cul inquiet (i cap), ànima voladora, emprenedora, apassionada de l'art, i... deixeu-m'ho dir... poeta (a petits passos, però constants, formant-se).


kispar què? KISPAR FIDU
Gemma Gelabert Gonzalo