Permet-me el luxe

Gràcies Gemma pel teu "gran" comentari. tots com aquests i no cal passar pel forum. jajaja. de debó moltes gràcies. Be, si que me´n alegro haver-te retrobat i a més en un comentari, doncs és veritat que fa temps que no et deixes caure per aqui. Aquest poema teu em va entussiasmar desde el primer dia que el vaig llegir. no te l´havia comentat mai, com a molts d´altres. Els vaig posant a preferits i quan en tinc ganes vaig fent repassets i vaig comentant un per un. Ara t´ha tocat, per que m´hi he enllaçat gràcies al teu majestuòs comentari.
Si que és un luxe anar visquent sense que et qüestionin o encara més que et questionis per exigència personal, però més luxe és fer el que creus que has de fer, sense donar importància alque et qüestionen sinò sent un mateix.
Creure en un mateix, sense qüestiionar-se.

Molt bon poema, que em porta tristor i melangia pels moments viscuts, però que reclama llibertat, individualtiat, demana deixar la ment en blanc, i tornar a començar de nou, deixant antigues preocupacions, que al cap i a la fi, si és un luxe desprendre-se´n.

Permet-me el luxe d´haver-lo afegit als meus preferits i et convido a buscar-lo en un relat dedicat a RC on en formes part.

Una forta abraçada.

Joan
Permet-me el luxe,
encara que sigui tan sols per uns moments,
d'avançar sense qüestionar-me a cada pas
tot allò que es mou al meu voltant.

Quan t'ho permetras? quan et permetras viure en llibertat? només depèn de tu, prendre la decisió i ser conseqüent no hi ha cap més secret que ser més flexible amb un mateix i no exigir-se més del que pots abarcar.

Un instant, un somriure ;)

Pau

meravellosament bé totes les sensacions que ens venen quan fem això mateix: presionar-nos més del compte. I el monòleg que també fem amb nosaltres mateixos quan hi ha alguna cosa per allà dins que comença a dir: "prou, em cal un respir".
Potser hi hauriem de poder trobar una mica d'intrascendència en tot plegat.
Una abraçada

Ho enllesteixo amb un: molt bo! És una crida o manera de dir: ja n'hi ha prou d'autoqüestionar-me. Vull mirar endavant més enllà dels meus propis dubtes.

D'altra banda, és un monòleg adreçat a algú en concret o a qualsevol lector/a, en general? I aquest algú concret... podria ser que fossis tu mateixa?

En aquest últim cas veuria molt més clar i apropiat el poema, sobretot on dius, per exemple, "ofereix-me llibertat". Tu mateixa te l'has de prendre, la llibertat. I potser per això la primera reflexió que m'ha vingut al cap ha estat aquesta: que la destinatària o "interlocutora muda" d'aquest poema-reflexió fossis tu mateixa o una part del teu jo...

Bufa, crec que començo a divagar en excés... serà que la inspiració em torna a picar a la porta? Ui, deixa-m'ho anar a mirar, per si de cas, perquè mira que l'he trobada a faltar, aquests dies!!!

Que s'esperi només un moment, però: tinc les novel·letes per quan et vingui de gust llegir-les, eh? Tu mateixa, ja ho saps!

Salut i lletres!!!

V.

Felicitats :)

... de dir-te que és un gran poema

... de que si tot fos tan senzill com voler oblidar una cosa de cop i volta, i esborrar-la de la nostra ment tot aniria millor

... de desitjar-te molta sort i MOLT BONES VACANCES!!!