Perfectament Imperfecte

No pots obrir els ulls; el teu cor no t'ho permet. Sap que si els obres les llàgrimes tornaran a brotar d'aquests ulls verds. El so dels nens corrent i jugant t'arriba a la ment però no tadones de res del que passa al teu voltant. Només ets capaç de pensar que aquest estiu és perfectament perfecte, mentre de cop, els obres i la teva mirada es perd entre les oles i el sol desapareixent en l'horitzó, sentint el calor de la sorra sota els peus i una suau brisa recorrente l'esquena. Penses en els llargs dies a la platja o a la piscina, amb els amics, rient i passant-ho com mai... pero tot i això desitjant sempre estar amb aquella persona que et fa sentir com cap altre i et fa somriure com ningú... Aleshores te'n adones que aquest estiu s'ha acabat convertint en l'estiu més perfectament imperfecte de la teva vida...
A més a més, sóc conscient de que les casualitats no existeixen, no crec que ens haguem trobat en aquest món simplement per a que jo sofreixi, no pot ser. No penso deixar que aquest pensament m'envaeixi la ment i no em deixi veure les coses amb claredat. No penso tirar la tovallola tan ràpid com altres. Abandonar, és un paraula que no trobes en el meu diccionari. Rendir-se, no forma part de la meva forma de ser. Deixar d'estimar-te no és un opció. Que no formis part de la meva vida... que tot això acabi en un res, pot formar part d'una història; però no d'aquesta, no de la meva.