Et consumeix poc a poc.

Un relat de: Höfen
Com un tatuatge
que no es pot borrar.
Com una marea,
impossible d'aturar.

Ets una navalla,
ja massa clavada
que queda estancada,
segur enverinada.

Que consumeix una vida
perdent mica a mica.
Cremant aquell cos,
de qualsevol sensació.

Tallant la respiració,
immens el dolor.
Angoixa sols sentida
intentant tornar a viure.

Comentaris

  • Höfen[Ofensiu]
    Gabriel M. | 19-01-2013

    Aqui el misteri és descobrir a què és el que et corroeix.
    Bons versos, bon ritme.
    Una abraçada.

  • TMR . | 19-01-2013

    m'agrada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: