“Aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja “ (1)

Ens situem fa 60 anys, en una freda ciutat d’Escòcia. El cel estava ennuvolat, tot gris. Era com si poguessis veure el buit, l’univers, el res. Durant aquesta època de l’any mai havien viscut unes temperatures tan baixes. Eren exageradament inusuals i desconcertants. Alguns creien que Déu n’era el responsable. Deien que per culpa dels pecadors tots estaven condemnats a morir. A morir congelats. La gent més rica va decidir anar-se’n durant un temps de viatge, per a evitar possibles danys i perjudicis de salut. Així doncs, l’Angie, una noia de quasi catorze anys, va ser obligada a abandonar la seva casa i la seva vida. Ella si negava, si negava rotundament. No estava disposada a deixar-lo anar, no volia. Anys havia tardat en aconseguir-lo, temps de sofriment i patiment per ell. Allò no era just, al contrari, era totalment injust. La noia cridava, donava cops i petades per a evitar el inevitable, ser portada fins al vaixell que els duria vés a saber on. Ella pensava que entre ells existia un nus impossible de trencar o desfer, que el seu amor impediria la seva separació. Però no va ser així. El principal problema era que el noi, no era com ella. Ell es trobava entre els vulgars, els bruts i els malparlats. Però tot i així, tenia uns coneixements diferents als seus amics i familiars, el seu vocabulari era més ben elaborat i podria tenir perfectament un gran futur si no fos per la manca dels diners necessaris. L’Eric, tenia setze anys. Des de petit estava acostumat a viure en aquelles circumstàncies tan pèssimes. Aquell estrany temporal va ser la gota que va omplir el vas.


Al matí l’Eric es va llevar quan va entrar corrent per la porta en James, un dels seus amics. Aquest va explicar-li que havia escoltat rumors sobre el mal temps, que els rics se’n anaven de la ciutat i que l’Angie també. Sorprès i intranquil, va sortir al carrer, va agafar un cavall que utilitzaven ell i son pare i es va posar camí al port. Un cop allà només va fer falta seguir la veu de la noia, que es sentia des de qualsevol racó. Però de cop va parar. No podia sentir-la. El primer que se li va passar pel cap, era l’horrible pensament de que li haguessin fet mal per tal de deixar de cridar. La segona, que ja haguessin embarcat al vaixell i no arribés a temps. Així va ser, va arribar tard. Es va apropar a la costa, des d’on podia observar el vaixell. Va presenciar el moment en que el seu amor desapareixia. No s’havia on se’n anaven, ni si tornarien.