“Aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja “ (2)

L’únic del que ell podia estar convençut del tot, era que el seu cor acabava de ser ferit, xafat, destruït en milions i milions de trossets que mai més podria tornar a ajuntar, que ni tan sols podria arreplegar per a tornar a començar de zero. Es va desplomar sobre el terra, desesperat, buscant una solució possible a aquella situació tan estranya. Era inexistent, no n’hi havia cap. Es va aixecar i se’n va anar caminant a poc a poc. Semblava com si no volgués allunyar-se del mar només per a veure si ella tornava. Devia estar pensant que passaria com a les pel•lícules. Ell estaria a punt de pujar al cavall, i l’Angie aniria corrents cap a ell i l’abraçaria. Òbviament això ho pensava el seu subconscient. La seva consciència però, li deia que era totalment impossible. Es va parar i va mirar al seu darrere a veure si el seu pensament es feia realitat. No, cap senyal. Va tancar els ulls i va demanar a Déu, va suplicar, el retorn de la seva estimada. Mentre això passava, el temporal seguia augmentant en fredor. No hi havia ningú al carrer, tothom estava a casa seva envoltat en mantes i bevent alguna cosa calenta per a poder arribar al dia següent. En un moment, un calfred li va recórrer el cos. No anava vestit per a aguantar el temporal.

El seu cavall no estava, algú l’havia robat i no tenia com tornar a casa. Es va aturar. Però aquesta vegada va aixecar la mirada cap al cel, buscant un mínim i diminut raig de sol. La pluja va començar a caure. Un insistent i dolorós sentiment li recorria el cos de dalt a baix sense deixar-lo en pau, fins que es va aturar a la zona mitja entre el pit i la panxa. Era una barreja de ràbia amb si mateix, dolor per haver-la perdut i frustració per haver presenciat aquella escena tan dolorosa. Tots els sentiments i emocions se li van manifestar d’una única manera, llàgrimes. Llàgrimes de tristesa, de patiment. Ja no volia seguir vivint. Se li va posar al cap la idea de quedar-se allà al mig del carrer i morir congelat. Va decidir fer-ho. Van començar a passar els segons, més endavant els minuts, i les hores. Quatre hores. A les quatre hores i uns deu minuts, la pluja continuava. Estava cansat, tenia son i fred. A més a més la sensació continuava. Seguia plorant i recordant els seus moments junts. Va pensar: “Aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja “. Aleshores les seves supliques es van complir. Una mà càlida, li va recórrer el braç esquerra fins a agafar-li la mà. Sentia el plor d’una noia. Quan es van tocar, els ulls del noi es van tancar i, mig somrient, es va girar i els va obrir. Li va acariciar la cara, es van mirar els ulls, i es van fondre en el petó més càlid, més apassionat i intens de la seva vida. Mentrestant l’Eric, es jurava a si mateix que mai més la tornaria a perdre, encara que li costés la vida. “Que la pluja segueixi emportant-se les meves llàgrimes, perquè mai res ni ningú podrà emportar-se l’amor que sento. T’estimo. Ho ets tot per a mi”. Va dir.