PERFECCIONISME

Marta tenia aquest defecte des de petita. Cada error, per molt petit que fos, l’atabalava. A l’escola, no entregava una fitxa fins que no fos la fitxa perfecta. A l’institut, corregia sovint a tots els professors, mentre es preguntava: Com gent tan imperfecta pot arribar a ser professor?. A la universitat, no entregava cap exàmen abans de rellegir-lo i corregir-lo 15 cops. Ella es creia que tenia la vida perfecta: pares perfectes, germans perfectes, amics perfectes, notes perfectes.
Però un dia, una amiga seva li diu: Bueno, quedem així... Marta ràpidament la corregeix: En català correcte no es pot dir “bueno”, s’ha de dir “bé”, o “doncs”. La amiga, farta de tants anys, li diu que ja està bé de que la corregeixi, i acaba la frase amb un: Ni que tu fossis perfecta!
Desil•lusionada, sentint-se enganyada de que sempre havia sigut perfecta, o almenys ho creia, Marta va decidir acabar amb la seva vida “perfecta” bevent-se verí, la manera més noble i “perfecta” de morir.