Hair

Ostres tu, quanta gent. Bé, encara sort que almenys tinc una mica de lloc per fer estiraments. Per què em miren aquelles d’allà? Es igual. A la que veuen alguna persona que pot ser més bona que elles, miren malament. Sabia que hi havia competivitat, però tanta? La veritat, no sé de què em sorprenc. De fet sempre ha passat el mateix. M’enrecordo que quan anava a l’acadèmia també passava igual: la idiota de la Tània i les seves amiguetes sempre mirant de reüll, com si fossin aquí qui sap què... No sé qui és la que pot mirar de reüll ara. Ja els hi està bé, ara elles tenen la carrera més enfonsada que el Titanic. La cara que se’ls hi quedarà quan em vegin, mare meva! Només de pensar-hi m’emociono! També em ve al cap la àvia dient: Nena, que ningú es guanya la vida d’això. Tu has d’estudiar per ser professora, com la teva mare! I també el pare: Ja tens una edat, això són somnis de nena petita. Has d’estudiar i anar a la universitat, que amb això si que et guanyaràs la vida! Llavors jo només era una noia de quinze anys que es volia menjar el món, tenia tota la meva vida per endavant, tenia un somni i ni tant sols escoltava les crítiques. I encara sort. Jo sempre deia que cadascú es fa la seva pròpia sort, i tenia molt clar que mai em rendiria. Ara vull fer que tothom es mengi les seves paraules. El que sí m’he trobat es que la vida no és un camí de roses, i vaja si m’ho he trobat. Al principi ets petit, no tens cap mena de preocupació, fas el que t’agrada com t’agrada. Lo pitjor és quan creixem. Passem de fer les coses com ens agraden a fer-les com els hi agradaria a l’altra gent que ho féssim, estem massa pendents de les crítiques. Ho vaig passar molt malament, durant l’adolescència. Jo tenia talent, ho sabia. Els que no ho sabien eren els de la meva classe. Cada dia que hi anava era una tortura, cada petit moviment era objecte de burla. Per això em vaig prometre a mi mateixa que algun dia havia d’arribar lluny per fer a tothom empassar-se les paraules. Només de pensar amb tots ells m’agafen unes ganes boges de clavar un cop de puny a aquelles que hi ha al final de la sala que, per cert, m’estan tornant a mirar. Però què coi miren? Em coneixen? Sí esclar, es molt fàcil jutjar a algú només de veure’l, no? Si ni tan sols saben com em dic! Mira, unes altres que els hi haig de fer empassar-se les paraules! Bé, espero. No m’ho havia plantejat, encara. I si no m’agafen? No sisplau. No no, m’han d’agafar com sigui. Moriré en l’intent si cal, però jo surto d’aquí com una triomfadora. Després ja veurem qui riu. Mare meva, com em poden suar tant les mans? No puc aparentar nervis. Com em posi nerviosa allà, ja l’haurem feta bona. Després ja si que la que s’haurà de menjar la seves paraules seré jo. No, no i no. Va sisplau, una mica de positivitat. Jo puc, i tant que puc. Puc amb tot això i més. Per tots els anys que porto en aquest art, ho faré genial, entraré allà i els demostraré que valc molt. Ostres, el mòbil! Com em soni allà dins, em desconcentraré i ja l’haurem liat. Ai mira, tinc dues notificacions del Facebook, aveure que m’han dit...
- Números 234, 235, 236, 237 a la sala magna per la coreografia de Hair.
237, 237... Espera. Sóc jo! Em toca a mi. Ara si que sí! Ho puc fer. És més, ho faré millor que ningú.