Dafne, la meva Dafne.

Com vaig arribar a convertir-me en un arbre és una historia curiosa. Curiosa per a qui l’escolta, però per mi va ser una experiència traumàtica. Essent un arbre la vida és més fàcil, però també enyoro coses de quan tenia forma humana; coses com ara córrer, saltar, anar on volgués, estirar les cames quan badallava, arronsar els peus sobre l’herba... Però la tranquil•litat que tinc ara com a arbre no la canvio per res, és més, llàstima de no haver-m’hi convertit abans.
La meva història comença un dia, com molts d’altres, que jo era a la vora del riu. M’agradava molt estirar-me amb els peus dins l’aigua, recolzar-me a l’herba i quedar-m’hi adormida. Un dia no vaig poder dormir. Aquell dia hi havia alguna cosa que m’impedia fer-ho, sentia uns ulls clavats en mi i dins meu tenia la sensació que no estava sola. Però jo no deixava de mirar al meu voltant i no hi veia a ningú. De sobte ho vaig veure. Era un noi alt, ros i amb uns grans ulls blaus que no deixaven de mirar-me. Tenia la mirada clavada en mi, com hipnotitzat, i a mi això no m’agradava gens. De totes maneres, m’hi vaig voler apropar perquè potser necessitava ajuda. Com més m’apropava, més em somreia. Finalment, el tenia davant:
-Necessites alguna cosa? T’has perdut, potser?- li vaig dir, amb un to amable.
-Tu ets tot el que necessito. Abans estava perdut, però ara m’he trobat.- va dir ell acte seguit.
No em va agradar gens el to amb què ho va dir, no m’agradava la manera que em mirava i molt menys m’agradava ell. Quan va acabar de dir aquelles paraules vaig començar a allunyar-me’n. Ell repetia les meves passes. Jo me’n allunyava més ràpid, ell també. Després, no sé si per instint o per por, vaig arrencar a córrer sense cap direcció fixa. Només corria, i volia anar molt ràpid perquè no em pogués atrapar. Quan corria, sentia com m’anava cridant coses. Vaig entendre que es deia Apol·lo, que era fill de Zeus i Leto, que no tingués por i que l’esperés. Jo, com més el sentia, més lluny el volia tenir. M’anava amagant rere els arbres, cridant-li que em deixés en pau i, per dins, maleïa a Cupido per haver fet que aquell s’enamorés de mi, si es que allò era amor. Més aviat era com una obsessió. No tenia ni un sol sentiment cap a ell, només por. Era com un malson: com més corria, més em perseguia. Em feia l’efecte que només estava fent voltes en cercle i això va fer que arribés a un punt de desesperació. Cridava, plorava i li suplicava que em deixés. Ell no em volia deixar. Vaig córrer a la vora del riu, m’hi vaig agenollar i vaig mirar el fons del riu. Resava a tots els déus existents perquè Apol•lo em deixés en pau. De sobte, vaig notar com els peus se’m fonien amb el terra, com cada ós se’m tornava increïblement dur i vaig deixar de sentir els batecs del meu cor. Lentament podia veure que el meu cos, blanc com la neu, es tornava marró com la fusta. Ara era fusta. Els meus cabells, llargs i negres, es transformaven en fulles d’un color verd apagat. I ja no em vaig poder moure mai més.
Llavors va arribar ell. Estava visiblement cansat, i es va asseure recolzant-se al meu tronc. Plorava a llàgrima viva i es lamentava d’haver-me deixat marxar. Es va aixecar i va sentir una olor que provenia de les meves fulles que, pel que sembla, havien conservat la mateixa olor que feia jo quan era humana. Això va fer que s’adonés de que m’havia transformat en un llorer. Va arrencar-me unes branques, el que unes hores abans eren els meus cabells, i se’n va fer una corona. Va marxar i el vaig perdre de vista uns dies, però no va durar gaire. De tant en tant venia a veure’m. Em deia pel meu nom, Dafne, "la meva Dafne", acariciava el tronc i a vegades s’hi adormia. Jo, aquest cop, no podia marxar i no podia fer res. Ara només puc pensar.