pèrdua de temps

I per què seguir pensant en impossibles?
Diga'm, per què perdre el temps en somnis?

La meva vida contiua, amb tu o sense. Ara vindran mals dies, però el temps ho curarà. O potser farà més mal. Qui sap. Però no puc continuar així.
Dir-t'ho? Et perdré o seràs meu, amb totes les conseqüències que això comporta.
Callar? No seràs meu i la més mínima possibilitat es perdrà en el no res. Però, m'estalviaré un No com a resposta, o un Sí i el mal que això faria a gent que estimo.
Deixar perdre, per segon cop, l'oportunitat. Sembla estúpit, no? Tan estúpit que és el què he escollit. Que per què? Perquè és el millor per mi. Per tu. Per tots plegat. Potser és ser egoïsta. Potser és ser cobart.

No puc continuar passant els dies esperant que sigui dissabte perquè alguna de les teves mirades involuntàries es creui amb les meves. I alimentar-me d'aquest fet tota la setmana. Qui sap si dues i tot. Tal com he estat respirant durant tres mesos l'aire de la nit en la que, et vaig conèixer, em vaig enamorar de tu i et vaig començar a perdre sense ni tan sols haver-te trobat primer. He perdut un amor que no ha existit mai i no saps el mai que fa haver de llençar unes esperançes que no esperaven res,o haver de no escoltar mai més uns ulls que no parlaven.
Sembla estúpit també, però és així.
Tan de bo pogués no tornar-te a veure.
Quan passo pel teu davant sembla que el cor m'hagi d'estallar. Tan de bo pogués deixar de ser així. Tan de bo pogués oblidar-te. Vull oblidar-te.

Per què seguir pensant en impossibles?
Diga'm... perquè perdre el temps en somnis..?