per Sant Joan

Estava encara paint el sopar i em vaig adonar que Sant Joan ja havia passat. Tot estava arribant al seu final: les classes, les jornades repetitives de treball, les festes, el curs. Un final calorós d'estiu amb un panorama d'activitats properes que semblaven molt llunyanes: el pròxim curs, que lluny que queda.

Però no era així. El dies, els mesos i anys passaven ràpid, les barbes creixien ràpidament; i aquells sopars tant desitjats i plens de vida semblaven aturar la voràgine d'aquell temps que s'escapava. Havia d'aturar el temps com fos, per pensar, per preparar el pròxim curs; i em semblava que aquells sopars m'acabaven de donar la solució. Calia allargar aquells àpats tant com fos possible. Sí; ja sabia com.

Després de les postres calia fer una estona llarga de tertúlia: converses senzilles, anècdotes de la nostra vida, del treball, de la família. Sí, amb això ja allargaríem la sobretaula una horeta; però... i després? Doncs després la cerimònia dels cafès: jo vull un de curt, doncs jo tallat, tallat descafeïnat si us plau, un de llarg, per mi millor unes herbes, un poleo-menta si en tens; tot plegat una hora més.

Amics, fa temps que vaig aturar el temps, però el secret no està en un esplèndid sopar, ni en una sobretaula plena d'anècdotes divertides, ni els cafès, no. Calia alguna cosa més, molt especial, que em permetés sobreposar-me a la manca de temps, com un ocell sobrevola els camps i les muntanyes, jo podria dominar el temps i la càrrega de feina. Necessitava un elixir de la vida, com un licor incorruptible que em donés aquest poder.

Ara, amb 150 anys a l'esquena haig d'agrair als Pères Chartreaux, aquell licor amb poders del més enllà que un bon dia, en una memorable diada de Sant Joan, un bon grup em van regalar. A tots els joans, eternes felicitats.