Per què?

Un relat de: intensity

Fa una estona que m'he decidit a escriure't algo. Volia simplement treure tot el que porto a dins. Res més. Aquest cop si que no hi ha l'intenció de donar-t'ho i després fer-me enrere, ni res per l'estil. Aquest cop, només seran lletres per ajudar-me. Ajudar-me a quedar-me descansada, perquè sempre em passa igual, no sé a qui coi explicar-li tots els meus sentiments.

Em fa vergonya, em fa molta vergonya que els meus amics sàpiguen tot el que sento per tu.

Quan et veig tinc ganes d'abraçar-te, d'acariciar-te, de fer-te un petó... Llàstima que mai podrà ser. M'agrades, m'agrades molt. Et tinc a prop i només penso en com seria si estiguéssim junts. Penso en les carícies que m'estic perdent i em faig ràbia a mi mateixa.

Perquè potser si t'ho expliqués tot no t'enfadaries, inclús potser ens podríem arribar a estimar. Però no, no tinc prou valor per dir-t'ho.

Sempre m'ha fet por mostrar el què sento, el per què ho sento. Sempre. Des de que era petita fins ara. Vaig per la vida en plan robot. L'Helena no té sentiments, l'Helena sembla que no vulgui tenir sentiments.

Però sí, si que en tinc. El que passa és que no sé ben be perquè encara, que no els sé mostrar. Potser es vergonya, potser és por.

Et penses que no he pensat vegades, quan estem parlant, de dir-t'ho tot, de clavar-te un petó que et deixés atontat? Sí, ho he pensat. Però no m'he atrevit... Em fa por tot el que pugui arribar a passar després d'això.

I és que jo tinc molta por. Por a moltes coses, però com sempre, ho amago. La gent, a vegades deu pensar: L'Helena, oh, no l'he vist plorar mai, no l'he vist tremolar mai. Oh, que forta que és! Doncs no, l'Helena té por i plora.

Per exemple, últimament veig a una persona que em sembla que no està bé del tot, i jo vull demanar-li què li passa, que té que la fa estar així. I li faria una abraçada, i li diria que tot anirà bé més endavant. I que no s'ha d'amoinar. Aquí podria mostrar el què sento, oi? Doncs no, l'Helena no mostra mai el què sent.

Merda de tot, per què? Per què sóc incapaç de mostrar tot el què sento per la gent que m'envolta? Per què cada cop que et veig no sé què dir? Per què cada cop que vull plorar m'aguanto i m'ho empasso tot? Per què cada cop que tinc por faig veure que no en tinc?

Per què?

Necessito respostes i no sé on buscar-les.

Comentaris

  • És normal[Ofensiu]
    Carme Dangla | 06-05-2006

    Descrius molt be una cosa que ens passa a totes -i jo diria que a tots també-, és difícil aparèixer com realment som.
    Els psicòlegs parles d'un blindatge degut a la inseguretat, jo penso que és una resposta a una cosa pitjor: hi ha persones, que en no gosar expressar-se com voldrien ser, es passen al cantó fosc i van en contra de qualsevol manifestació de tendresa i calidesa humana. I instintivament, ens hi defensem, dissimulem. És tan sols la meva teoria.
    Però tingues per segur, que un dia -aviat- gosaràs, per un acte de voluntat, canviar les coses, serà dur, serà pitjor que si et despullessis en públic, et posaràs vermella. però molt ràpidament ho superaràs. I veuràs amb alegria com allò que semblava difícil es fa fàcil i a més dóna satisfacció.
    Jo també era la dura, la impertorbable, la que aparentava no tenir sentiments i estava per damunt del bé i del mal, però un dia, fa com mig any -amb ajut extern, ho he d'agrair- vaig decidir explicar el que sentia a un grup de persones. Una d'aquestes persones també ho va fer d'una manera que em va agradar. A partir d'aquí, començant per ell, vaig perdre tota la vergonya. I encara que no sé quan pot durar, el que si que sé es que les nostres vides van canviar per a bé.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: