Destinació: Irlanda

Es va despertar d'un bot, va mirar a banda i banda del llit. Va mirar l'hora. Les 7:14 del matí. Va parar el despertador. Com sempre, un minut abans de que sonés es despertava. Somiava amb ella, somiava que estaven junts.

Es va aixecar, va tocar el terra amb els seus peus descalços. Va anar cap al bany i es va dutxar. Amb una tovallola envoltant-li la cintura es va dirigir a la cuina. Es va preparar un cafè i va agafar quatre galetes. Allò el feia subsistir fins a mig matí.

Seguidament es va dirigir cap a la seva habitació i va posar-se uns texans i una camisa. Va agafar la maleta i se la va posar a l'esquena. Al rebedor va agafar les claus de la moto, que el portaria fins la feina.

* * *

Va sonar el despertador fins a 5 cops fins que ella no es va despertar. Va parar-lo i va decidir estar 10 minuts més al llit. Com sempre, aquests 10 minuts es van convertir en 20, i aleshores era quan, ràpid i corrents es prenia un suc de taronja i es vestia.

Ella es vestia amb el primer que trobava a l'armari i agafava la maleta. Després prenia el mòbil i la cartera. Anava corrents cap a l'estació i pujava al tren quan sonava el timbre per avisar a la gent que ja marxava.

* * *

Com cada matí entraven just al mateix instant per la porta. Ell, educat com era, sempre li deia:

- Després de tu.
- Gràcies - I li dedicava un somriure.

Anaven caminant junts cap a l'ascensor mentre xerraven. Ella pujava 10 plates amunt i ell es quedava a la 7a. Després ell se centrava en els informes que l'esperaven sobre la taula del seu despatx i intentava oblidar-la. Ella se centrava en la pantalla de l'ordinador ja que la seva feina era programar i intentava oblidar-lo.

* * *

Es coneixien des de que tenien 12 anys. La seva amistat, a mesura que passava el temps es feia més sòlida. Però també hi havia un problema, a mesura que passava el temps anava apareixent una cosa entre ells dos que cada cop era més evident: l'amor. Ells, però, no volien espatllar aquesta amistat amb l'amor i intentaven amagar-ho.

Quan sortien de la feina anaven a prendre's un cafè que s'allargava fins les deu del vespre i que acabava a casa d'ell. Després d'estar-se una estona més a casa, xerrant i rient, ella marxava.

Els dos estaven bé així.

* * *

Un dia, mentre prenien el cafè de cada tarda, entre somriures i mirades tot es va ensorrar. Ell li va dir que marxava a Irlanda a viure-hi, en un principi, per sempre. No n'hi va explicar els motius detalladament, simplement va dir que la feina li demanava.

I a ella, la feina li demanava que es quedés a Barcelona. Ell li va explicar que en 6 dies marxava cap a Irlanda. Així que tenien tan sols 6 dies per estar plegats.

* * *

Cap dels dos sabia què fer per aprofitar al màxim aquells dies. Intentaven fer igual que abans, però era impossible. El que sentien els dos al saber que se separaven per molt de temps no es podia explicar. I van passar els dies, fins que va arribar el dia en què ell marxava.

Ella el va acompanyar a l'aeroport dues hores abans de que el vol sortís cap a Dublín.

- Bé doncs, aquí s'acaba tot - va dir ell.
- Saps Eduard, a vegades crec que els finals no existeixen. Pots dir que sí, que una cosa s'ha acabat, però en realitat no acaben mai. Un dia et mors, però la teva vida no acabarà aquí. D'això se'n encarregaran els records.
- Vaja, potser si que tens raó.
- Encara queden dues hores perquè surti el teu vol, per què no anem a fer un últim cafè?
- D'acord, anem a la cafeteria que hi ha allà.

* * *

I aquelles dues hores van passar volant i va arribar el moment en què s'havien de dir adéu.

- Bé Eduard, ja em trucaràs o m'enviaràs algun correu electrònic quan arribis a terres irlandeses.
- Ja hi pots comptar.

Es van fer dos petons i una abraçada. Quan marxava, l'Eduard es va girar i va dir:

- Saps que? Recordo el teu somriure. Per això no s'acabarà mai.

La Diana es va quedar aturada al terra, sense saber què dir ni què fer. Quan va reaccionar, ell ja no hi era.