Destinació: Irlanda (II)

Un relat de: intensity

La Diana va sortir de l'aeroport i va agafar el primer taxi que va veure. Estava trista perquè l'Eduard havia marxat, però alhora, no sabia per què, un sentiment d'esperança li envaïa la ment. Potser havien estat les paraules de l'Eduard abans de marxar o potser simplement es pensava que l'Eduard tornaria aviat.

Va arribar a casa i va agafar un CD de la prestatgeria que es deia "Achtung Baby" i el va posar amb cura dins la mini cadena. Amb el comandament de l'aparell va prémer el número "3". L'habitació es va començar a omplir d'acords amables i melancòlics. Va omplir-se una copa de vi i es va asseure al sofà.

No es parava de repetir "Recordo el teu somriure. Per això no s'acabarà mai."

* * *

La cançó número "3" d'aquell CD era, pels dos, una de les millors cançons que mai s'havia fet. El primer cop que la van sentir va ser el dia en què van sentir que entre ells dos hi havia alguna cosa més que amistat.

Era una nit d'estiu, i estaven en una festa d'uns amics. Algú, va posar aquella cançó i ells es van posar a ballar. I entre pas i pas de ball, van estar a punt de fer-se un petó, sinó hagués estat pel seu amic, que els va interrompre per dir que ja podien agafar les coses per marxar.

Després d'allò, res va ser el mateix.

* * *

L'Eduard es va treure de la cartera un paper amb una adreça escrita. Va dirigir-se cap el carrer indicat. Un cop va arribar-hi, es va treure unes claus de la butxaca i les va fer entrar al pany. La porta es va obrir.

Va donar un cop d'ull a la casa. Estava en perfectes condicions. A part, tenia la nevera plena, un ordinador amb connexió a Internet, mini cadena, prestatgeria amb CDs de música, televisor.

Va deixar les bosses al dormitori i va dirigir-se cap a la prestatgeria i va buscar un CD. Estava segur que aquell disc hi era.

- Achtung Baby - va dir amb veu alta.

Va dirigir-se cap a l'ordinador i el va encendre. Va posar-hi el CD i va triar la cançó número "3", segons l'ordinador "One". Després va llegir tots els correus electrònics que tenia i va escriure'n un per la Diana.

* * *

Un soroll va interrompre aquells acords, el soroll que l'avisava que acabava de rebre un nou correu electrònic. Va obrir-lo:

"Hola Diana.

Acabo d'arribar a Dublín, la casa és genial. Té de tot i està prop del centre de Dublín. Demà a primera hora aniré a la meva nova feina, ja t'explicaré què tal és. Potser em costarà una mica acostumar-me a viure aquí, tot és una mica diferent, però estic segur que abans del que em penso ja hi estaré acostumat.

El vol ha tingut una mica de retard, però no gaires. Hem viscut vols pitjors tu i jo.

Doncs bé, aquí tens el correu que t'havia promès.

Un petó,
Eduard."

Va dubtar uns segons abans de decidir respondre-li.

* * *

"Hola Eduard.

Me'n alegro de que la casa estigui molt bé i de que el vol no hagi tingut problemes. Ara estic més tranquil·la.

Bé doncs, ja m'explicaràs què tal la feina.

Un petó,
Diana."

* * *

L'Eduard va llegir el correu i va somriure.

* * *

La Diana va decidir preparar-se alguna cosa per menjar ja que feia més de deu hores que no menjava res. Va preparar-se una amanida i pollastre a la planxa. Quan va treure el tall de la paella va sonar el timbre.

Va mirar l'hora. Era força tard. Es va dirigir cap a la porta i la va obrir. La seva cara va fer una ganyota. No sabia si posar-se a riure o a plorar.

A l'altra banda de la porta hi havia l'Eduard, dret, amb una bossa a la mà i una altra penjada a l'esquena.

- Hola Diana.
- Hola Eduard.
- Em deixes passar?
- Sí sí, és clar, passa. - La Diana estava quieta davant la porta, no es podia moure.
- Estàs bé?
- No. Vull dir, sí. Estic bé. Però tu... no estaves a Dublín? Què hi fas aquí? El teu e-mail...
- Si vols marxo, eh?
- No no, passa cap al menjador.

La Diana va parar al foc i va anar també cap al menjador. Van asseure's al sofà.

* * *

- Així doncs, canvi de plans?
- Doncs si noia, si.
- Però, i el mail?
- L'he escrit des de la casa d'un amic. No tenia clar si et faria aquesta visita ni si hauries de saber que en realitat no he marxat.
- Però, què ha passat?
- Doncs mira, que quan estava a punt de pujar a l'avió m'he adonat del per què treballava a on treballava i de la tonteria que seria anar-me'n a Dublín a fer el mateix que feia aquí a Barcelona.
- Ah sí? I per què treballes a on treballes?

L'Eduard va restar en silenci per uns moments. Després va trencar el silenci que ell mateix havia creat.

- Per una sola raó.
- I quina és aquesta raó? Si es pot saber, és clar.
- Tu.

L'Eduard es va posar una mica vermell i la Diana s'hi va posar encara més. No sabien què dir.

A poc a poc, però, es van anar acostant, l'un a l'altre, fins que els seus llavis van prendre contacte. En el mateix instant, la mini cadena de la Diana va començar a emetre uns acords amables i melancòlics, va a tornar al principi de tot això, mentre que l'amor reprimit durant tants anys, ara, sortia a la llum.

* * *

Ara, d'això, ja en fa uns anys. Però aquell petó, aquell primer petó, encara no ha acabat. I saps per què?

Perquè encara el recorden.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: