Per què escrivim?

Hi han opinions de tots els colors. Eugeni Montale, escriptor italià i premi Nobel de literatura no creu que el poeta siga més que la resta de la humanitat, per a ell el poeta és “la forma de vida del qui realment no viu”. Opina que el que escriu no viu, que el escriptor es un ser marginal que sols escriu. El gran crític Contini opina que l’originalitat de Montale es dona per que la seva obra és de tipus existencial, no poètica, que és la seva actitud davant la vida. Segons ell la poesia de Montale tracta sobre un enfrontament amb la realitat quotidiana que és absurda, irracional i no interpretable i enfront d’això el poeta escriu. També es parla de escriptura com a teràpia etc.
Per és això veritat? El escriptor és una persona que no sap el que és la felicitat? I a més a mes, es veritat que no l’interessa per què és molt difícil plasmar felicitat a la literatura? Es cert el que diuen aquestes opinions? Sí, però la pregunta és, fins a quin punt? És indiscutible que escriure ajuda a l’individu, ajuda a posar nom als seus temors, a les seves inseguretats, a les seves preocupacions. Ajuda a evadir-se de la realitat. Jo mateix ho puc afirmar. Però cada persona és un món. Em de assumir que per a ser un gran escriptor has de ser la persona més infeliç del món? Opine que no. Tot això son canons i tipus d’estil. Per que una persona feliç i alegre no pot ser escriptora? Clar que ho pot ser. I és més. Diria que eixa felicitat es pot plasmar. Ja què, si és pot transferir tots els sentiments de tristesa i infelicitat, perquè no s’han de poder transmetre els de felicitat? Simplement s’ha de obtindre una visió optimista enfront la vida. La vida es bonica, m’encanta. Cada sensació, cada alegria, cada moment de tristesa, son gotes que emplenen el got de la vida. Sense elles, tant sensacions agradables com desagradables, la vida no tindria sentit. Són els moments desagradables els que ens fan gaudir els agradables.
La vida m’emociona, m’encanta, cada xicotet detall és una delícia per als meus cinc sentits. Podria passar-me hores parlant de la bellesa de la vida i no me’n cansaria. L’aprecie fins a les seves últimes conseqüències. No entenc la gent que vol acabar amb ella. Al igual que no entenc al gent que provoca guerres per simple poder. Defensar-se és una cosa, però atacar per que sí? Quin sentit té privar a les altres persones de la vida? No ho entenc, al igual que no entenc la violència. Quan era mes ment pensava que com els adults, anem a dir-los malvats, havien pogut ser xiquets? Ells no havien sigut xiquets hi havia tingut una visó, anem a dir-li pura de la vida? Ara de més major, vec que molts xiquets no tenen la mateixa visió del món que tenia jo. Que molts ja tenen una idea més egoista del món. Eixes accions de adults són manifestacions del que s’estava incubant de xiquets. També es veritat que molts del adults “malvats” han passat per situacions a la vida que els han conduit al fer el que han fet. Però es això justificable? La resposta rotunda és no. Res no justifica causar-li malestar a un altre. Clar, que algunes vegades és necessari per a la pròpia supervivència el crear-li malestar. Però mes que malestar em referís a causar un dolor real i profund a la resta de les persones.
En definitiva, cada persona és un món i te unes formes d’expressar-se. Cada u utilitza l’escriptura per a coses diferents. Així que, jo dic que no te per que el escriptor ser un boig o un infeliç per a fer bona literatura. I que a la natura i a la vida sí hi podem trobar la felicitat, per que la felicitat es viure cada moment, dolent o bo, i superar qualsevol situació. Això et fa guanyar seguretat i confiança i ahí està la vertadera felicitat. En confiar que passi el que passi tot acabarà bé.