Pensant en tu... com sempre

He deixat la llum encesa per si volies tornar,
t'he deixat miquetes de pa en el camí
perquè poguessis trobar-me.
Vaig deixant restes del naufragi
i milers de llàgrimes perque puguis seguir ancorant
al fons del meu mar.
Sento la teva tristesa des de lluny,
l'escolto, quasi la puc tocar,
la veig en les teus ulls ullerossos,
en el teu caminar lent
i en la forma en que em mires.
Tu, trist al teu món,
i jo, trista al meu.
Cada un a seu lloc,
amb el seu propi dolor.
Només varem coincidir
aquella nit màgica?
en què tu i jo no patíem.
La nit en què vàrem sentir
"una espurna d'amor"
com tu vares dir.
Una espurna que per jo
s'ha convertit amb una foguera,
un foc que ja és massa tard per apagar
perquè ja ha cremat tot el que hi havia
al seu pas.
Ja sé que tens la teva pròpia batalla,
ja sé que estàs ferit,
sé que necessitam temps,
però jo em desespero.
Ja he conegut la teva abraçada
i no m'ho puc treure del cap.
Et necessito tant...tant...