Pel pare

Veig que també tens una serie de poemes dedicats a la familia i els amics. Les relacions amb els pares son a vegades difícils pero sempre mantenim un record especial per aquelles persones amb loes que comparteixes la part més grand de la teva vida.

Una bona reflexió, ben estructurada, musical i amb un bon ús del vocabulari.

I que seria dels bons records si no hi haguessin barralles. Saps que l'estimes perquè encara que t'hi hagis pogut barallar moltissimes vegades quan ell mori tornaran tan sols els bons records que tenies d'ell. PErò ho faràn perque n'hi ha hagut de dolents.

Dels records es guarden els bons, això jo ho se per experiencia, i sóc jove.

Equinozio

Perquè com molt bé dius, malgrat les baralles, sempre li guardes un dolç lloc.
Ell sempre s'ha menjat al món, i ara sense saber-ho, és el món qui se'l menja a ell..., bufff, és dur. La vida a vegades ens sorprén de mala manera...

[ Ànims... tot i que ara ja hagi passat... ]

Gemm@

Hola AINOA
quan he llegit aquest relat se m'ha posat la pell de gallina, i és que no fa gaire tb vaig viure una situació semblant (però no amb el meu pare). Tens raó, veure com algú a qui tant estmes es va consumint sense poder fer-hi res, és la pitjor sensació que es pot tenir la vida. que cruel és el món! PErò força ia munt!
Realment realista i de fortes emocions!

Malgrat que al principi hi ha una barreja o reiteració de versos, m'ha semblat un poema sincer (el més important), auster i amb molt de sentiment. Estic d'acord amb Llibre; digues-li.
Salut i gràcies també pel teu comentari

Vicenç

És el sentiment que se sent quan saps que algú estimat t'està deixant. Llavors voldries tirar enrera, no haver-t'hi barallat mai, haver-li dit més sovint que l'estimes. Però com bé diu la Llibre, fes-ho ara, mai no és massa tard. Ell se sabrà molt feliç i tu també d'haver-ho fet.
Ho escrius amb molta senzillesa, amb tot el sentiment que surt del teu cor. No busques paraules estrambòtiques, només vols dir el que sents i prou. M'agrada la tendresa que desprèn. Una abraçada i gràcies també pel teu comentari.

Sí: llença-t'hi i digues-li-ho. De vegades resulta ben difícil expressar en paraules (orals) allò que l'escriptura recull del nostre cor... però paga la pena fer l'esforç i apropar-se a la persona, aquella a qui tothom sap que estimes, aquella que ja sap que l'estimes, i dir-li, mirant-la als ulls... t'estimo.

No deixis que la vida se li acabi sense haver escoltat aquestes paraules en boca teva.

I disculpa la brutalitat d'aquesta darrere frase. Sé que pot resultar molt seca així, de cop i volta. Però et parlo a partir de la pròpia experiència (si és que això existeix).

Sobre el poema, un cúmul de sentiments transformats en versos.

Continua!

LLIBRE