El Capità

Un relat de: AINOA

El seu rostre seriós, i la mirada freda. feien pensar en un ésser sense sentiments, un no gosava apropar-s'hi, perquè sense parlar imposava un respecte ferotge.
Eren temps durs, no es podia fer cap fallo, en un combat no hi ha temps per sentimentalismes, nomes el cap ben fred i els sentits ben desperts.
Mols dies quant cansat es deixava caure al seu catre, pensava si era just tot aixos, si aquest mon no s'havia tornat boig. Sempre hi ha hagut gent que ha donat la vida per uns ideals, per defensar una pàtria, o perquè els ha tocat i no hi ha mes remei. Pro ara tot plegat ere un caos. No volie pensar mes, tancar els ulls i dormi una estona, somiar amb els éssers estimats que s'avie l'esperaven amb angoixa que tornes a casa.
Pro aquest cop hi havia algú mes, un cor que l'esperabe, que patia i pregava a Deu ,que el tornes aviat al seu costat. Pro el capità no volie pensar-hi, li feie mal sentir el dolor d'ella, al acomiadar-lo al aeroport, ja feia casi dos mesos. tampoc li feia gens de gracia , que els seus companys sabessen que no ere de gel ni que tenia el cor amb escletxes.
Tant sols un company, el seu amic, aquell que savie de les febleses i sentiments del seu cor, nomes ell havie vist una llàgrima fugissera a la nit, quant els dos sembla-ve que dormien.
El cansament de tot el dia el va vençer i el ulls se li tancaren, per entrar en un mon de somnis molt diferent del que viurien hores mes tard.
A la matinada es reprendrien els combats amb força, i algun dels que avui eren alla, potser ja no tornarien a casa, la mort se'ls hauria endut ben lluny.
Se senten els primers trets, el capita done les ordres i se'n va , alla, al davant , fen costat a la seva gent, encoratjant-los i si cal defensar-los a mort.
Pro avui serie molt diferent, perquè una bala porta-ve escrit el seu nom, i el deixa ferit a terra. Com van poder els companys el portaren a curar la ferida. Tot i la por que els feia ,tots l'apreciaven, perquè sabien que darrere aquell mal geni, hi havia un home que es preocupava per ells, i no volia cap fallo, cap feblesa per la seva seguretat.
Cami del hospital, amb el seu amic al costat, li feia mal la ferida, ell sa-vie per experiençia, que li havia anat de poc, uns mili-metres mes i..ja no hi serie. Habie tingut sort, potser un altre dia no en tindria tanta.
Desprès de treure la bala i curar la ferida, el van fer tornar a casa, un temps només, ell tot i que li feia molta ilusio retrobar-se amb la gent que estimava, no volie deixar als seus homes alla sola, i li va costar acceptar l'ordre del metge.
A l'avió de tornada, pensava en la seva família, i en aquella noia que li havia donat el seu cor, com el rebria?, dos mesos es temps suficient per oblidar, i aixos l'angoixa-ve una mica. Pensar que potser no la veuria, ni tornaria a sentir el seu cos menut estremir-se al seu contacte.
Ja es podien veure les primeres llums de l'alba, quant aterraren al Prat, un militar el va ajudar a baixar del avio i ja dintre el cotxe van agafar el cami de casa.

Comentaris

  • intens, amb un ritme mantingut[Ofensiu]
    llu6na6 | 29-11-2005 | Valoració: 9

    Gràcies per haver-me llegit i comentat AINOA.

    M'ha agradat llegir el teu relat que m'ha commogut.

    Veig que escrius molt bé, que hi tens facilitat.
    És una sort, una gran sort.

    He seguit el fil del teu relat, el camí que vas fent mab les paraules, que és un camí interior també. Aquell camí que, de vegades, passa desapercebut pels altres,que, des de fora no saben o no poden veure.

    M'ha agradat veure com d'un fragment a l'altre mantens el ritmte, el tempo, creixen i com, al tram final, aflora la tendresa quan el Capità es pregunta per la noia que estima.

    Molt bé AINOA. Segur que ets una DONA amb majúscula.

    Un brindis per tu!!

Valoració mitja: 9.33