Pecador empedreït

Tots vam restar atemorits i plens de torbació quan el mossèn ens va amenaçar amb la condemna infernal a causa dels nostres pecats. Que si venials, que si mortals, que si sacrílegs i inexpiables. Ja portàvem alguns dies assistint a la catequesi i fins aleshores tot semblava meravellós. Mentre apreníem les primeres oracions l’acte de resar ens semblava quelcom relaxant i divertit. Però aquell dia tot es capgirà. Excepte pel xicot de l’agutzil. Era més gran que nosaltres i ja coneixia el guió. L’any anterior ja li havien negat la primera comunió per maixant i malcreient. I enguany anava pel mateix camí. Ja de petit es jactava impúdicament de les seves intencions. S’havia decidit a tastar i gaudir tots i cadascun dels pecats, sense cap mena de penediment.
Ben aviat féu ostentació de furibunds arravataments de vanitat i altivesa, de gelosia i enveja contra tots aquells que li portaven la contrària. Golafre i impúdic en excés, practicava l’insult obscè i l’abús sexual de paraula i d’obra. La seua garreperia i mesquinesa les alimentava un egoisme sense mesura. Així mateix, era conegut arreu com el rei dels dropos, malgrat l’abundant patrimoni que posseïa, fruit d’herències i del tracte dèspota amb els subordinats.
Incrèdul de mena i anticlerical convençut, es vantava de la seva impietat i renegava de tot allò que tingués algun tuf religiós. En aquest sentit eren famosos al poble els seus renecs d’allò més recargolats, incapaç d’articular deu mots seguits sense intercalar-hi tres o quatre blasfèmies. Així era el nostre personatge, tot un model de roïnesa i dolenteria.

Amb tot i això, tan prompte com es veié postrat al llit de mort, va cridar a la seva esposa i li suplicà: Escolta, dona, ja saps, cagondéu, com sóc i el que, cagondéu, penso del cel, l’infern i la religió. Ara bé, arribat el moment, cagondéu, crida al capellà. Per si de cas, tu.