D'esquena a l'arc de sant Martí

D'esquena a l'arc de sant Martí
Quis fuit horrendos primus qui protulit enses?

TIBUL, Carmina I,10


Ocell blanc, on ets?, no veus que les aigües ja han tornat a la seva deu?,
no ens havies d'oferir un bec vestit de tendra olivera?
Qui ha emmudit, doncs, la teva vivífica ambaixada,
qui ha bescanviat els fats immutables per paraules grandiloqüents i vanes,
i ens ha enganyat amb un feix de sonors cal·ligrames sense sentit?

Foc i sang. Tolls de sang, rius de sang, tèrbola i enlluernadora alhora.
Sang inútilment vessada arreu i tothora, malaguanyada, freda ja:
se n'ha fet una taca esfereïdora, més punyent que el ressol d'uns auguris nefastos.
És l'hora del teu reialme, Ares, Mart, Istar, Odí.
Ja venen, de porpra abillats, ja ve el teu seguici triomfant,
per herois encapçalat i per covards, per soldats desconeguts,
però morts!

Odi i por. Menyspreu per malfiança: fatal equilibri dels codis del Talió.
Jocs de guerra atiats per un eficient Vulcà i per la discòrdia omnipresent.
El nostre món ha esdevingut una perillosa magrana, esberlada i a punt d'esclat,
i el seu oscil·lant ble només enyora l'escalfor d'un estúpid i contundent llumí.
Als fulls daurats dels protocols i a les ments de vellut dels polítics
hi ha un anunci intermitent de cautela: «no smoking».
I tothom fuma.

Nord i sud: impúdic veïnatge del massa i el no-res.
L'opulència cavalca, insolent i ufanosa, sobre l'immens escàndol de la fam,
preocupada només pel colesterol que li tiba perillosament la seda de la pell.
I quan sent basca, quan n'hi té prou, apaga l'informatiu. Sense rubor.
Fora, lluny del convit, la tossuda misèria fa cua inútilment.
Gea, ubèrrima i generosa, és a taula, -de debò!-,
però la porta roman tancada i barrada,
arbitràriament.

Tendre i àcid, sol i fum. Harpies tecnològiques embruten els blaus.
La terra, la nostra terra, adés tova i fecunda, ara mateix és una nafra viva.
Qui ha fet dels hiverns estius; de la forest, un erm; de les brises, galernes?
Qui s'ha engolit la virolada rialla del cel?
Qui s'ha begut la dolçor del mar?
Qui ha ensulsiat la vigor dels boscos?
Quatre genets, avui automàtics, s'ho han jugat tot als escacs
frívolament.



Indi o morat, ni blau ni vermell. Intransigència, obstinació, veritat absoluta.
I tot, per amor i reverència devers uns déus fets a mida.
Ni el mateix Zeus tonant, capriciós i tirànic, no ho hagués albirat millor.
I, mentrestant, el sofriment desconsolat de les mares invita a la impietat.
Avui el món és un immens temple, de flors buit i ple de flagells.
Els ungits reciten d'esma llurs cruentes i funestes litúrgies
i a les ares, xopes i roges, apaivaguen la ira dels Inaccessibles i dels Indiferents.
O senyor, teus són el poder i l'espasa ! –diuen.
I la vida, regal teu, fatalment s'escola
per pagar-te.

Mite i parla. Melics de porcellana gastats per mil romiatges.
Narcisos embadalits, andrògins estotjats als claustres de la seva història
deixen anar riu avall un llefiscós rastre de fòbies.
I al bell mig dels seus perpetus triomfs, de l'èxtasi místic dels elegits,
com n'és d'inútil que algú els recordi la seva condició mortal, el fang que són!
Albiren, sens dubte, una reencarnació única i perenne, ells sols.
I l'univers, l'universal, el tot harmònic, són fantasia, extravagància i somni.
L'Olimp és d'ells i al seus casals, els diferents
no hi caben.


Off.
No massa lluny, els severs i hermètics déus de la guerra campen arreu
i, com fills malcriats, balafien els seus «week end»
emmetzinant, coercint, apallissant, ultratjant, linxant,
recollint i devorant morbosament bolets radioactius.

I el altres déus, els senzills, els venerables, els Déus,
somiquejant potser i parant la galta endebades,
són a la gàbia del colom
i rere les cromàtiques i lluents reixes de l'arc de Sant Martí
mouen el cap. Només.

Lleida, febrer de 1995