Pebrot i merenga

El veí de l’àtic, l’àngel, tractava amb menyspreu el dimoni que vivia al soterrani. A tots dos els separava un immens buit.

-Pebrotet, tens calor? -exclamava sovint l’àngel.

El pobre diable estava fart de les seves porcades. Que si escopinada per aquí, que si pixadeta per allà. Quan s’avorria el rosset li feia la vida impossible, i ell no tenia manera de pujar a posar les coses al seu lloc.

Una nit, fastiguejat d’aquesta penosa situació, el dimoni enginyà una bombolla d’hidrogen amb metalls i àcids del subsòl. Aprofità un globus d’aigua pudenta llençat un dia per l’àngel per enllestir-ho i enlairar-se.

Entrà d’amagat i el trobà en l’habitació dels miralls, la favorita de l’àngel.

-Merenga, vols volar? -exclamà el dimoni.

L’àngel es resistí, però el dimoni, amb dos ràpids moviments, calculats any rere any d’odi, li tallà les ales i l’empentà al buit.

Sense temps per pair la victòria el dimoni començà a gaudir de la nova vida a l’habitació dels miralls. Allà comprovà amb excitació que es tornava rosset i li creixien unes ales, mentre a baix, l’àngel caigut s’escaldava i li sortien banyes i una cueta.

Pensà llavors en fer una pixadeta al veí del soterrani…