L’home que estima les petjades

En Boris pot veure totes les petjades. De la gent, dels gossos i dels gats. És capaç d’identificar el número de peu, el dibuix de la sola o l’animal sense que aquests deixin cap rastre al sòl. Però tots els dons tenen un preu. A ell li ha costat la família, la feina i els amics.

La seva obsessió és malaltissa i la seva malaltia incurable. Ningú no el creu ni ell ho necessita. De dia observa embadalit les petjades, de nit comparteix un caixer automàtic amb la Laura, una dona enganxada al vi barat, i amb un jove alemany, sordmut amb sida. Tots tres es somriuen, mentre els dimonis interiors els consumeixen. Aquest hivern sembla especialment dur per a ells, amb temperatures per sota de zero graus.

Avui, inusualment, Barcelona s’ha llevat amb els carrers plens de neu. En Boris ha passat tota la nit en blanc, estès al carrer, acaronant les petjades amb els seus dits, amb els ulls encetats en llàgrimes. A mig matí, i amb el moviment d’un dia laborable, les petjades ompliran visiblement la ciutat. En Boris omplirà un buit en una fossa comuna, amb un somrís als llavis. La Laura i l’alemany el seguiran.