Calle de Lauria

Pobre desgraciat. El primer carrer. El que cap jugador vol ni té por de caure. El passes quan fas una volta i cobres els diners. Motiu de rialla dels altres carrers i targetes de la sort…

Fart d’aquesta situació decidí aixecar un mur. Ja veurien els jugadors. Ningú passaria sense que ell volgués. Deixaria una porteta i a pagar peatge. Seria el carrer més desitjat de tots.

I començà la partida… Els jugadors s’amuntegaren davant el carrer sense poder avançar. Disgustats, ho deixaren córrer. De fet, qui volia jugar a un joc passat de moda, sense sons, ni rivals en línia, i a més, defectuós.

Diners, carrers i targetes entraren en còlera amb el rebel, i sense judici el conduïren directament a la casella de la presó una llarga temporadeta. Decidiren deixar la casella buida. Cap jugador l’enyoraria…

Passaren els anys i vingué el gust pel vintage. Els jugadors tornaren. I començà el joc. I trepitjaren el primer carrer, buit. Ningú el trobà a faltar. Avançaren fins a la presó. I allà es quedaren per sempre. Caigueren d’un en un dins d’un forat fatal, cavat tots aquests anys per l’insurrecte.

I en Roger de Llúria? Escapà amb un dau anarquista…