Mossegada

En Miquel és feliç, menjant-se l’entrepà al pati de la presó, assaborint la llibertat. La sentència diu vint anys, però l’ànima la té despullada de culpa. Va consumar l’atrocitat el dia que complia divuit anys. Ni un més ni un menys. A consciència, per garantir-se una llarga condemna.

La suor bruta. L’olor a sexe. La pèrdua del més gran que té un nen. Però ara no pensa en tot allò. Gaudeix com una criatura mossegant els trossets de mortadel·la que sobresurten de les vores del pa.

Va matar al seu oncle d’un cop de martell al cap. Precís i mortal. Amb premeditació i serenor. Sense tremolar per primer cop. Ell no serà d’aquells nens que pateixen abusos i després fan el mateix. No. Ell passarà un llarg període de temps rodejat de delinqüents, intentant recuperar la infantessa i no sent com l’oncle.

Fa la darrera mossegada. Tanca els ulls sense por. El sabor d’aquest embotit barat el retorna a Calella de Palafrugell. A les voltes porxades, vora el mar. Té sis anys i juga amb els peus enfonsats a la sorra amb els seu germà de dos. Riuen.