And roll…

Música suau de fons. Les meves orelles no aguanten més decibels. La crema desmaquilladora fa la seva feina i el meu rostre apareix tal i com realment és. Potser sembli un espectre escardat o potser una princesa abatuda. Les arrugues dibuixen tota una vida de perversió i plaer, però també de treball i sacrifici.

Ombra d’ulls fora. Encara trigaré una estona més. El cansament amb prou feines em permet treure’m l’esmalt de les ungles. Em fixo en les meves mans. Ja no es mantenen sense tremolors, tampoc no em preocupa gaire. Fa temps que he superat les pors de la cruesa de la seixantena.

Un bany calent s’encarrega de transportar-me a millors èpoques. Bé, l’alcohol i alguna substància més també ajuden. Com sempre, la temptació de tenyir l’aigua amb el color de les meves venes apareix, i com gairebé sempre, també desapareixerà.

Ja al llit em pregunto qui sóc jo. De vegades dubto, de vegades crido, de vegades ploro. Avui no. Sóc un fill del glam. Avui he omplert un estadi amb 80.000 persones i demà seran 100.000, al ritme d’aquesta andròmina pintada. Ningú podrà parar-me. Sóc un fill del glam. Avui han estat 80.000 i demà seran 100.000.