El llombrígol, l’ésser, el sexe, l’altra i jo

Un relat de: Sergi Sampere
De nen es tenen amics imaginaris. Apareixen i amb el temps desapareixen. Jo no. Ben aviat descobrí un ésser humà vivint dins del meu melic, minúscul, però viu. Amb set anys els teus pares no et fan cas ni tens ganes que els companys de classe pensin que ets rar. T’ho calles i segueixes la teva vida com si res… Vius i el deixes viure. No et preguntes per què viu allà o com s’alimenta. Te’l mires i et mira. Parles i et respon. Així creixérem junts.

Fins a les meves primeres relacions sexuals no tinguérem problemes. A elles no els hi feia gens de gràcia aquell voyeur i molt menys fer un trio. Corregué la veu i començà un llarg període d’abstinència. Semblava tot perdut però Google em salvà, documentant altres casos com el meu, i el millor de tot, localitzant un servei de cites pels anomenats llombrigaires.

Tot anà bé en les relacions a quatre, fins que ens enamoràrem de la mateixa. Aquella coseta petitona tan bufona que vivia en el melic de la Maria. Sorgí gelosia i desconfiança. El pírcing m’ho solucionà tot. Mort pel meu i anell daurat per la petitona. La Maria es quedà sola.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: