Patám

Una tarda caic per les escales de marbre. No passa cap samarità. Em foto un nyanyo i em torço un dit del peu. És bona ocasió per cargolar-me al replà, contra les esquerdes de la paret pintada, rascar el verdet que creix a les rajoles i posar-me a miolar. No, no vull que em toquin. Sóc una gata mesquina, la que li van ofegar els gatets al néixer. L’esquiva ombra d’orelles ratades, la de l’ull cegat. La predadora de cellers i teulades, que juga a un joc cruel amb els ratolins i els polls de colom abans d’urpar-los la vida. Sóc la femella que ha viscut sense mascle, la del pèl exhaust. Estic envellint molt de pressa, tan lluny de casa.

No hi puc tornar, saps, a casa. Van vendre l’edifici per fer-hi un pàrking gegant. El pare va marxar, la mare viu amb els germans que no se’n van, en una casa que no és casa meva, que té esbarzers a les finestres. No recordo per què vaig anar-me’n tan lluny. Oh, pare, mare. Em cauen els cabells i ja no em tallo les ungles, i els poemes d’amor que escric semblen epitafis. Quin verí vaig prendre, quines flors em van emmetzinar...? Vull venir a dormir als peus del vostre llit, en un bressol de randes. I escoltar la puput quan el blat oneja al sol. On són els meus fills, on són els meus germans? On és la llum que portava, aquí sobre el cor...?

La catarsi és picar fort. Ho he vist en els interns. Peguen i ploren i mosseguen i s’estellen les ungles gratant la fusta vella, però això no ho vull perquè després no puc picar l’ordinador, és igual, també val clavar-te les ungles al pit, és dolorós fins a cert punt, i deixa unes marques com de turment d’inquisició, després es poden dibuixar, unes ratlles vermelles i a vegades grogues sobre les costelles, aquest esquelet. Llavors, estàs uns dies sense gana, amb migranya, amb draps molls sobre els ulls. I la buidor que sents s’acaba omplint de flors negres, pesants i perfumades, unes flors com les de Baudelaire, que fan plorar de goig.

No, no puc fer guàrdies, ni fer hores a la fàbrica de pots, ni prendre apunts, només puc rellepar-me, gemegar fluixet, demanar el menú sense segon plat però amb totes les postres: tres flams petits, cireres, el pastisset de cabell d’àngel, un merengue amb xocolata, sisplau. Em va bé no veure’l durant uns dies, perquè el puc imaginar cabdellat al meu costat, els seus cabells sobre mi, al capdavall de l’escala. Tancats els seus ulls de gat. Que la seva llum no s’escapi. Que sigui tota per mi. Tan és si pretén estimar-me o lluitar amb mi pel territori fins a la mort, gat gatot.