PARELLS ( una historia quotidiana)

PARELLS ( una historia quotidiana)
Va moure els dits insensibles dins la sabata. Tenia el peu adormit.
Des del taulell un ciutadà li atansava uns documents. El funcionari els va agafar mentre es descalçava ajudant-se amb l’altre peu.
El pessigolleig creixia.
Perdoni. Serà un moment.
Es va allunyar del taulell cavalcant la cadira amb rodes cap a la intimitat de la distancia.
El mitjó li venia molt gran. Se'l va treure.
Un company el mirava encuriosit.
Tinc pessigolles al peu. I em sembla que se m’esta encongint.
N’estàs segur? Treu-te l’altra sabata.
Se la va treure. Van comparar els dos peus.
Es ben clar que s’esta encongint.
Si, si.
I ara que faràs?
Doncs no ho sé. Tinc totes les sabates de la mateixa mida.
Perdoni! Però es que se'm fa tard. (es el ciutadà)
Ja vinc, ja. S'apropa de nou al taulell.
Disculpi. Es que se m’esta encongint un peu.
A, vaja! No li havia passat mai això?
No. I cada vegada es mes petit. Miri, ja sembla el d’un nen.
Ja es ben curiós això. I, li fa mal?
Home, doncs no. Però es una conya!
Si, ja m’ho suposo.
Tingui, aquí ho te timbrat.
Creixia el borbolleig al voltant del peu minvant.
El següent.!
Atrafegat amb la feina s’anava fregant el peu amb les rodes de la cadira, i cada vegada el notava més petit fins deixar de sentir-lo.
Arribada l’hora tothom va anar plegant. El funcionari es va quedar mirant estranyat l’extrem de la cama que ara s’acabava just a la vora del pantaló.
El pessigolleig persistia. Però ja no hi havia peu.
El cap de l’oficina se n’anava a dinar
M’han dit que se li ha encongit un peu?
No exactament.
Li mostra el camal penjant.
El fet es que ha arribat a desaparèixer.
Quina cosa! No ho havia vist mai.
Ni jo.
Doncs les sabates nomes les venen aparellades.
Ho sé, ho sé.
Així que, no plega?
Si, aviat. Però abans vull mirar a internet a veure si hi trobo una crossa.
A la xarxa hi ha coses interessants.
Si.
Be fins demà.
Adéu.