Paraules

Un relat de: Adeta

Em feia sentir tot allò que ningú va pogué aconseguir i les seves paraules ressonaven dins el meu cap, un cop i un altre, i la pena es clavava més endins del meu cor. I jo, sense reaccionar, sense saber ben bé que fer, vaig cridar socors en mig d'un món fantasma. Ella allà, estirada, que semblava que nedés en sang, i cridava el seu nom, i no em responia i no sabia que fer i ja plorava. Vaig córrer tan ràpid com vaig pogué, però semblava que estigués tan lluny... i tenia la impressió de que, segurament, mai arribaria. Jo no la podria salvar perquè realment, o al menys m'hi sentia, no era l'home que ella es mereixia; jo no era valent, jo em deixava emportar per ella, era més eixerida. Ella sempre parlava pels dos, tenia més caràcter i empenta per aquestes coses.

"Berta, Berta!"... "Edgar..."

*****************************

Eren les deu del matí, i el noi del llit que pel seu posat semblava ben bé que hagués tingut una nit moguda amb alcohol i ves a saber que més, encara dormia. De cop, un gos. Entra a l'habitació, dona unes quantes voltes, ensuma les necessitats pròpies que havia fet feia unes hores, sota la taula del ordinador i es para uns segons mirant el llit i la cama del seu amo sobrevolant-lo. Es decideix i salta. Tan sols un vot suau i apa, ja està amunt, tornant a ensumar el llit i la pudor d'aquell ésser somiant. S'hi posa a sobre l'esquena i li comença a llepar l'orella. De cop i volta, i sense que aquest pobre animal sense malícia hi pogués donar solució, és veu el gos volant per la habitació i el seu amo aixecat, també sense saber ben bé que passava i amb els cabells enrevessats i amb una barba de tres dies, dret, immòbil, cagant-se amb els pares del l'animal.

"quin mal de cap.."- les paraules d'aquell noi no quedaven gens desfasades. Les nostres sospites eren certes. "gos de merda.. quin espant que m'ha fet". Exclamava mirant-se el gos que estava allà terra, observant de reüll. Segurament, si els animals parlessin, no guanyaria sempre l'home. El noi, desconegut tant per el lector com per qui narra, es dirigeix cap a fora de l'habitació pudent. I aquí ens quedem, mirant el gos, que torna a pujar al llit amb un salt suau, sense gastar gairebé energia ni esforços, s'estira i es posa còmode. De fons se sent aigua d'una cisterna. Ell encara no sap que li espera, sembla que ell no se'n recorda que és dilluns i que fa dos hores tard a la feina.
"Merda!"
Ara ja se'n fa una idea.


"Home! Si s'ha dignat a venir i tot!". Un home gras i baix ha entrat al despatx fent una ganyota pel deplorable aspecte del seu obrer. El noi, amb els cabells casí ensabonats, se'l mira amb un aire de rancúnia i odi. Es disculpa amb l'excusa més estúpida que se li podia ocorre: "la meva germana no tenia cotxe i m'ha demanat que si podia portar els seus fills al col·legi, en té quatre i dos van a l'institut, a l'altre punta de la ciutat...". Tot i que tothom sap que no té germans i que es un pèssim actor sembla que l'home gras s'ho empassa, i se'n va " un altre cop avisa".

I en un dia com aquest, en un dia on t'has aixecat amb ressaca, fas tres hores tard a la feina, no t'has recordat de posar-te mitjons i, a sobre, és el dia més calorós de l'any.. la va veure. Baixava les escales del metro mentre ell, assegut al banc, mirava el forat negre que s'empassa i escup trens cada tres o cinc minuts, i girant el cap, com si una força li hagués obligat a fer-ho cap aquella direcció, els seus ulls es varen clavar en aquella noia. Senzilla, morena, de cabells llargs, amb uns pits preciosos i unes cames que baixaven amb força i decisió les escales, sobre uns talons punxeguts. Es va quedar bocabadat, mirant-la, sense deixar-se cap detall. I ella ,que ni l'havia vist perquè estava enfeinada mirant la bossa i remenant-la, va seure el seu costat. Com si ja es coneguessin, com si ella... com si fos, destí.

El noi es nota nerviós, ella continua buscant qui sap que, sense fixar-se en ell. Falten 3 minuts per parlar-hi o se'n anirà amb el tren i qui és capaç de trobar-la després! La noia a parat de buscar, ell, la continua mirant. Es gira (em mirarà!) el veu i li somriu. Ell, vermell com un tomàquet, la saluda "ho.. ho.. hola!", "hola", torna a somriure-li. Ell decidit, es llença, "saps? Crec que ets preciosa".

*************************************


-Mai m'expliqueu res...
-Mm...

A la taula, tres persones. En la posició del cap de taula s'hi troba un home d'uns quaranta-tres anys, calb. Menja a poc a poc, tant que fins i tot et fa posar nerviós. A la seva dreta un noi. Tindrà aproximadament uns quinze anys. Igual que l'home, menja a poc a poc, mirant-se el plat amb angunies i sense fer quasi bé soroll. I al costat esquerra, una dona amb la mateixa edat que el marit, nerviosa. Ella menja ràpid un plat de verdures a la planxa. Ella ha sigut qui s'ha exclamat.

-estic farta

Ningú contesta.

-Jo no puc viure d'aquesta manera... m'avorreixo!
-Cada dia igual... -sospira el marit en silenci
-Sempre dius el mateix! No saps dir qualsevol altre cosa? No vas a la feina? I tu, no t'ha passat res a l'escola?
-No mama...
-A la feina cada dia és igual, ja ho saps - torna a sospirà
-Ja... doncs jo si que tinc coses ha explicar, avui m'he trobat a la Carme i...
-No tinc més gana

El noi s'aparta de la taula, agafa el plat i va cap a la cuina. La dona s'ha quedat callada, parada, trista, cansada... El marit no s'ha dignat ni a dir-li que continuï..

- Jo ja no tinc forces, ja no sé com fer-ho per tenir una conversa de més de dos minuts amb vosaltres... ja no se què dir.. ja no em queden paraules.

Comentaris

  • ADeta[Ofensiu]
    Adeta | 01-06-2006

    Nyaelven : gracies per la teva valoració, però m'agradaria comentar-te que canviar de prsona esta totalmnt intencionat ja que és una de les moltes fomes d'expresió que un mateix pot aconseguir. només volia que ho sabessis. cadascú pot escriure com vulgui, i no perque un relat sigui dificil de llegir vulgui dir que l'autor l'hagui escrit malament... sino que la majoria de vegades és perquè s'ha vulgut fer difernt, no dificil.

    Adeta

  • Novel.la VS. Vida[Ofensiu]
    Bonhomia | 02-05-2006 | Valoració: 8

    La desesperació. Una obra feta, aparentment, amb tota normalitat. Potser també amb esforç. Segurament influències de les "bones costums" de la gent d'avui en dia, però que de bones no en tenen res. Tot això que escrius són miratges de la novel.la on t'han ficat, com a tothom. Per investigar què hi ha darrere de totes aquestes paraules, de les quals qualsevol déu se'n riuria, s'ha de viatjar al fons del mar, amb molta prudència, no fos cas que t'agafés un corrent marítim i fossis una víctima eterna de Maribundus. Aquesta vida enganya, Adeta, però s'ha de lluitar... i no et parlo de fer cap esforç. Es tracta de fer-ho tot amb calma, que si no, el temps ens guanya SEMPRE la partida. Tu ets tu, i has de ser crítica amb tu mateixa. Deixa que els altres ballin, xerrin,... el que importa en aquest precís moment només ets tu. Però la màgia no es fa sola, l'has de fer tu: has de deixar petjades que el vent s'emportarà, per quan sentis la brisa a la teva cara, recuperar. Ningú no et pot prendre res.
    Subsistim a partir de nosaltres mateixos, tenim el nostre propi arbre. Pensa en totes les fulles que tens i utilítza-les bé. Però si han de caure o volar, deixa que ho facin. La teva pròpia terra et donarà forces per continuar i omplir-te.

    Sergi.

  • promet[Ofensiu]
    Nyaelven | 06-04-2006 | Valoració: 8

    Aquest relat promet i molt! quan el tinguis penja'l, eh? Vigila amb les person que fas servir, t'en vas de la tercera a la primera i el elctor es perd una mica. M'agradaria que comentéssiu els meus relats. Gràcies

l´Autor

Foto de perfil de Adeta

Adeta

31 Relats

59 Comentaris

42183 Lectures

Valoració de l'autor: 9.10

Biografia:
HOLA! ja porto tres anys enregstrada aquí i encara que m'agradaria tenir mil i un relats no estic del tot descontenta. Crec que he escrit el que sentia quan ho sentia i gràcies aquest fet he pogut desfogar-me quan em calia fer-ho.

No sé si he millorat en el transcurs d'aquests anys però mai deixaré de ser qui sóc ni d'escriure i encara que no m'hen ensurti del tot bé...EI! que ningú és perfecte oi? Ni tan sols l'amor que nosaltres desitgem ^^

Sigueu feliços

Adeta