El que crida mon cor

Qui em sent sota la túnica negre que em cobréix, que no em deixa vieure ni les meves veritats?
No senyora, no és tristesa, ni amor, ni odi, ni rebuix el que crida mon cor... és, una senzilla melancolia inocent que no vol fer mal a ningú, només a mi. I com si el meu cap no em tingués prou de dolors i pes, mon cor crida més fort cada cop que gosa enrecordar-se d'aquell pasat. El nostre... un temps llunya però que sembla, veritabelement, relativament a prop. (...)

On podré tornar a trobar aquelles espurnes dins dels teus ulls? Flotant en un mar castany, les estrelles que sortien de les òrbites cada cop que ens miravem, on?

NO, no et vull a tu! No ho necessito..., és més, aquesta melancolia ha de continuar en mi, ja que és el que he de viure, el que em toca... ja vem disfrutar-nos un cop, ja vem estirar-ho massa, fins i tot ho vem força, de tal forma! Que ara ja no ens queda res de res, ni una mirada, ni tan sols una paraula per trencar alguns moments tensos, res de res.

(definirte en un mot abans era clar "amor", fins i tot " esperança" ara, "passat", "melancolia", però mai deixarem d'abançar, no ens rendirem, encara que estiguem separats...)

No, no senyora, no és tristesa, ni amor, ni odi , ni rebuix el que crida mon cor...és, senzillament, melancolia.