Cant mut d'una muda

On es claven aquells ulls perduts
dins d'un món infeliç,
que ja no mires amunt
allà, on tot era com un paradís...

I sense fer gaire cas del present
torno enrera, en somnis estranys
em fan recorda-te somrient
abans de perdrens sense volguer

Plora sense llum, perqué ningú ho vegi
ho sé, i sap que en tinc consciéncia
massa seu és per fer-ho veure
però mai tornarem a estimar-nos,
com en aquell vespre...

Observem sense massa llum
recordant temps passats
mirant d'esquena a un futur llunyà

Si! Ens vigilem d'amagat
com dos estranys que volen saber i no saben
com si tot el que va passar
fossin cossas d'un segle llunyà

Només uns quants dies separen,
com diners té un pobre a la butxaca,
el nostre passat dels diferents futurs
i ja començem a enyorar
totes aquelles falses esperançes

Sabia que no funcionaria
que tot nul seria!
i així fos...
i tan sols, potser!
un sol cop vam ésser feliços

I perquè demanar més?
-s'exalta mon cor-
perquè demanar més
si sabiem que no aquedaria res...

Recordaré alegre tot el que varem dir,
fer i pensart'estimarà mon cor en secter meu...
però mai més tornaré per veure't,
amb els ulls que saben enyorar
dia..., nit..., passat...