Paradoxa del sóc i, del potser, també.

Un relat de: Esclat de vida
Sóc perquè hi sóc, no em plantejo no haver sigut; no puc. Em plantejo no ser-hi, però em fa por no saber on sóc. M'ho plantejo molt, de debò, potser sóc perquè un altre no és, perquè jo sóc jo i no imagino haver estat un altre; no puc. Sé el que sé, no puc saber el que no sé. Si sóc perquè altres saben que sóc, quan ningú em pensa i jo dormo, sóc? Sóc jo o sóc pell, carn, òrgans i ossos? Bé, potser jo sóc jo i, allò que em forma també es jo... o potser jo sóc allò que em forma. No sé d'on sóc, si sé que l'aigua que em forma es la mateixa que fa milions d'anys, i la pols, de molt abans... Potser sóc qui ha sigut i jo sóc per a que un altre sigui. Però, llavors, sóc una eina creada per un altra eina per donar pas a la següent eina, i així, reiteradament? Aleshores, si jo no hi sóc, un altre serà abans del que hauria, i jo, seré part d'ell?

Què sóc? I quan? Només sé que sóc perquè sóc conscient de que podria haver no sigut, però sóc.

Comentaris

  • Paradoxa?[Ofensiu]
    Prou bé | 22-05-2021 | Valoració: 9

    Eternes preguntes sobre la vida i la trascendència. Ben elaborada la reflexió que gairebé ens pot dur a la sàvia paranoia de "només sé que no sé res".

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: