Millor me'n vaig que plourà

Tot just arribava l'estiuet quan ens encaminàvem feixugament cap al safareig de casa en Cònan, un cop dins la residència, volent canviar-nos les robes per quelcom més "fresquet", vam pujar esglaó per esglaó fins enfrontar un passadís amb una garita vidrada vessada de llum. En un tres i no res se'm van eriçar els cabells enmig aquell espectacle piadós de pau, i amb enyorança vaig eixugar els indicis de soledat que es mostraven decidits a sortir portes enfora dels meus globus oculars, si més no, les meves parpelles acceleraven el pas mentre la fredor s'adeia als meus ulls envermellits i calents. Vaig romandre quieta, asseguda al llindar d'una porta, anímicament ensorrada pels records melangiosos de l'amor d'una mare carregats d'escalfor. Heus temps ençà, la meva àngel protectora dansava allí amb un entusiasme màgic cada matí, embolcallant al pare i la meva innocència amb felicitat, fent-se estimar. Malaurada de mi, jo mai no havia superat la seva mort i segurament mai ho faria. Al breu de veure'm i sense dir ni un mot, en Cònan s'acomiadà, deixant-me sola. Estava cantat, ningú no voldria eixugar les llàgrimes d'una boja com jo amb la carn del rostre flàccida, bruna de quietud i escarransida d'ànims; era d'allò més normal. Si volia redreçar la meva vida, havia de vèncer la penombra i deixar d'anar de cap per avall, però era una pendent accentuada i jo només sabia gemegar històries desastroses. Tard o d'hora, amb l'expressió desencaixada, el meu cos exànime es va hissar per sobre el mar de la meva infància que era aquell xic de sòl enfustat, em predisposava a abandonar la "sala", encaminant-me tot seguit a l'habitació davantera la del meu germà, oblidant el recent atac de tristesa i confinant-me entre aquelles quatre parets durant una estona, només una estona. Després aguantaria pels caires la capsa sentinella de les meves emocions, per tractar de no activar tals perills i fingir davant la resta de familiars que tot anava bé, és clar que ho anava.