L'homicidi dels glòbuls blancs

Un relat de: Esclat de vida
M'acomiado amb llàgrimes vessades per por; no estic llesta per marxar, ara no almenys. M'agradaria olorar un cop més els Lilis orientals de la terrasseta casa l'àvia i dir-vos que us estimo, que d'això mai n'hi ha prou, però sé que no hi sóc a temps... sovint intento no pensar-hi molt, encara que, malgrat, una amargor imperceptible arrasa els meus deliris esperançadors; una vegada, i una altra, i una altra, i segueix... és un bucle. No vull saber què en serà de mi un cop m'enlairi als cels, vull quedar-me, abraçar-vos, sentir una estona més què és viure, respirar, viatjar, aprendre. Sóc una egòlatra per queixar-me, ho sé, no us enfadeu, tampoc no us culpeu. Papa, Mama, recordeu-me amb un somriure. Sara, no t'ensorris. Que ningú em plore, a mi m'agrada el rock, no el blues.
Vet aquí, us he conegut, què més necessito aleshores?
Adéu per sempre, demà se me'n endurà el vent de llevant.
Sento anar-me'n amb silenci, de debò. Us encarrego cridar al món qui sou i fer-vos sentir.
PD: He escrit poques paraules perquè, si m'enrotllés, no hi hauria fi.

Comentaris

  • Leucèmia ?[Ofensiu]
    Prou bé | 22-05-2021 | Valoració: 10

    Valent i colpidor comiat. Però com es pot demanar als qui queden desolats que no, que no s'ensorrin, que no plorin, que no es desesperin ? És el que passa i ha de passar... després el temps i els records construeixen un nou futur.