Vivint al barri Blanc

Heus aquí un ximple esporuguit, feliç per sap Déu què, grimpaire i crèdul amb el cos en pompes, miraculosament és escàpol de l'atzar del destí ran que ell regeix les seves normes, o això pensa; viu en un somni, però ja li està bé. Té l'aspecte d'un beneit i la veu xopa de tendresa , viu amb els seus pares i baix el sol abrasador juga quasi tots els dies amb nines, ell vol ser una princesa. La seva vida sona senzillament bonica, ho sona i és veu; res més, atès el que he cantat abans, viu envoltat de fal·làcies. La seva mare l'estima molt i d'amagades li compra les boniques nines alhora que estudia, perquè si el pare se'n entera s'enfadarà. El pare treballa fins molt tard excepte dissabtes i diumenges, ell ingressa, a més, com els diners a la casa, doncs cap empresa vol a la dona que va patir un càncer fa cinc anys, a més, com ell prové d'una família aburgesada, no hi ha cap necessitat de buscar-li feina. A portes enfora, són l'alegria del veïnat, per tant, el pare ha de mantenir aquesta reputació a tot cost, no pot permetre's un nen "afeminat" ni una dona desobedient, no pot. Viuen al barri Blanc, el més polit i serè de la ciutat, en aquest no hi ha cap indci de brossa per les cruïlles, ni per les muntanyes properes, ni pels parcs... Tampoc existeixen les manifestacions; ningú crida, ni ho necessita. El nen està content, no pensa més enllà del seu barri.