Parada nupcial

Tots els records que amb gest desesperat
vaig estripar, voldria recollir.
Voldria deslliurar-me de l'enyor,
petit rosegador que em clava dents
punxents al tou del meu passat. Mes els
manyocs de vida caducada, jauen
tranquils com els papers dins papereres
sens fons de la memòria, que no
puc mai buidar del tot. I allí romanen,
fets bocins, semblantment a la vaixella
que tenia de porcellana fina,
i treia sols en els convits solemnes.
Parada nupcial d'aquell meu temps
apedaçat de versos, cants, paraules:
¡arriba, ja, Nadal!, cridàvem tots
corrent, volant com a coloms a la
gran taula. -nins tirant veces a la
Plaça de Catalunya- Perquè, aquell,
era un festí d'amor servit en copes
de cristall fi, mentre a la llar de foc
dansava, flamejant, la jovenesa.
I ara, sovint desperto a aquest passat
present, madrastra dels meus dies. I ara
no és com abans. Perquè dins el meu somni
era feliç, llavors: balcons oberts
plens de regals, fireta perfumada
d'aquells Reis d'Orient que van besar-me
el front mentre dormia.

Tot i que mai no van passar per casa.