Orgia musical

Em dic Llúcia ,sóc professora de música, ja jubilada i guardo una curiosa experiència dels meus temps en actiu. Us l'explico:
Vet aquí que un bon dia, ja fa anys, a l’escola infantil Patufets es va decidir incloure a la planificació, classes de música i van contractar els meus serveis. Vaig tenir una idea que em va semblar oportuna, per tal de preparar els nen i nenes. Així que, el primer dia, els vaig fer sortir de classe i vam anar tots junts cap a l’escala que conduïa al pis superior.
-Mireu- els vaig dir- aquí teniu una escala que convertirem en escala musical. A cada un dels seus graons hi representarem una nota seguint l’ordre que pertoca. A veure, tu Albert, puja al primer graó, seràs el DO. Tu, Blai, al segon, seràs el RE. La Cèlia al tercer, t’ha tocat el MI. La Dionísia al quart, que serà el FA. Ernest, tu al cinquè, el SOL. Francesca, al sisè, el LA. I Gisela al setè, el SI.
-Entesos? A veure aneu cantant per ordre la nota que us ha tocat, mirant d’anar pujant el to primer i després baixant-lo. Va: DO RE MI FA SOL LA SI –DO- SI LA SOL FA MI RE DO. Molt bé!
I ho van repetir unes quantes vegades per tal que els quedés ben gravat. Acabada la classe, ja era l‘hora de plegar i van anar cap a la sortida. S’anaven acomiadant amb els noms de les notes que els havien assignat.
-Adéu Do! Fins a la tarda Re! I així successivament. Les mares que havien anat a recollir-los estaven ben estranyades. I un cop a casa van demanar de què anava la cosa i cadascú es va explicar a la seva manera.
Per exemple l’Albert va dir que a ell la “senyo” de música li havia dit que tenia el Do. La mare va quedar impressionada i va explicar al seu marit que a l’escola havien descobert que el nen tenia el Do de la Música i que caldria anar-hi a parlar. També va telefonar a la seva germana, mare del Blai i aquesta va córrer a preguntar al seu fill, que li havia dit a ell la Llúcia. Ell va dir que a ell RE i a la mare li va faltar temps per explicar al marit que al seu fill no el tenien per Re i que caldria anar a l’escola a protestar.
A casa la Cèlia la cosa va anar més o menys pels mateixos camins, La nena es veu que va interpretar que ara tot seria per a ella: Mi canción, Mi libro...to pa MI! I els pares van trobar que no estava bé que des de l’escola es provoqués aquest egoisme. En canvi la Dionísia va entendre que d’ara en endavant, tot ho hauria de fer ella, que a la pregunta de qui farà tal cosa, la resposta hauria de ser: això ho FA la Dioníssia. I l’Ernest que a ell el deixarien SOL. I la Francesca que volien que tothom se la mirés per maca, tot dient: mira-LA! mira-LA! mira-LA! I la Gisela que ella havia de dir sempre que SÍ li agradés o no la cosa proposada.
Cadascú pels seus motius els pares van quedar escandalitzats i van posar-se d’acord per demanar explicacions a l’escola, on van acudir en massa aquella mateixa tarda, davant la sorpresa de la directora que va trigar a treure l’entrellat de tanta confusió. I jo que em creia que havia tingut tan bona idea per preparar els nens i nenes per les projectades classes de musica!
Al final però, les coses es van aclarir, encara que com a curiositat vull deixar constància de què el temps va demostrar que l’Albert sí que devia tenir el Do de la música, perquè va arribar a ser un gran i reconegut concertista, mentre que el Blai, prou intel•ligent per a altres coses, de música RE de RE. De tots els altres confesso que n’he perdut la pista, però m’agradaria molt saber que se’n va fer de cadascun d’ells. Si en teniu informació, us agrairia que me la féssiu arribar.