On cada dia

Sota aquell cel gris fosc, tibat com el ventre d'una prenyada i apuntalat pels xiprers esprimatxats del parc, en Fidel encetava el ritual que el posseïa just després d'acabar la feina. Assegut en aquell banc, recuperava dels espesseïts còdols del sofriment, cadascun dels moments que duien el nom d'ella.

Tancà el llibre , feia estona que era dins les seves planes. Enfilà el camí que duia al laberint, envolcallat aquest per l'aire net del capvespre. Mentre les seves passes avançaven cegues, els seus ulls només la veien a ella: el dolç parlar mentre feien els exercicis de matemàtiques junts, el seu cos temptador ballant a la festa de fi de curs, les seves llàgrimes quan va marxar... per no tornar.
Ja feia tres anys. S'acomiadaren dos dies abans de Sant Jordi i ella, un xic emocionada però amb un somriure als llavis li regalà el llibre que retenia ara contra el seu pit.
- Sigues feliç - li va dir. Segur que trobaràs algú que et mereixi.

Però en Fidel no va ser capaç de deixar-se conèixer per altra dona, no volia patir de nou i la seva solitud era fruit de la pròpia voluntat.
Sabia que no la tornaria a veure, que la seva vida transcorria a milers de kilòmetres de distància, que el seu batec feia feliç a un altre home ... però això no era prou per a oblidar-la ni per a deixar d'estimar-la. Ella era el seu món, no en volia un altre, era un captiu del passat, una aura surant en un present que només li oferia un racó d'amor on esperar-la.
I allà, com cada dia, a la mateixa hora que es digueren adéu, en Fidel aturava el rellotge i impregnat per l'aroma de la gespa ruixada pels aspersors , es retrobava amb el record de la seva estimada, en un càlid i enyorat petó.