Omplert el teu record, t'escric un poema altra vegada, i la llunyania ens uneix. Després, plàcidament t'he somniat

Enamorats de viure lentament
tu volies dur-me
fins a 1'estació del tren,
i vaig sentir la pluja de metall a les entranyes
que em va impedir de seguir-te
fins a els somnis no reaiitzats.
Mes tard, dormint, els tréns se mescapaven,
i vas ser tu, al final,
el tren que va partir.
Sota els estels viviem, s1 més no jo,
tota la desventura que et pot donar la nit,
i un llibre duia 1´amor per punt,
i un disc a la botiga,
cormpartint l'auricular orella amb orella
ens vestia un record per els propers anys.
Somniem,dona del meu somni !
I no m´oblidis mai tal i com jo t'oblido
en calma i solitud.
Quina aventatge ens haurá donat 1a vida
separant-nos?
Quin absurd pot ésser més absurd que estimar-te avui?
Camina sota els pins, Mira el xiprer
que está damunt la nostra tomba
i jeu sota la lluna clara que ens va il.luminar ahir.
Encén de nou el cor, com feies ajaçada
damunt dels llits d´amant
donant-me foc per viure.
I sent la meva veu que et crida amb mots
que són sentits.
Baixa a la plaça
Que estic al teu costat prenent-me un gin plè de nostàlgia.
I riu mirant-me als ulls, tal i com reies,
que un altre avui será qui pugui aprendre amor del teu mirar insondable.
Sent amb mi el vent.
La militar murallla ens dura lluny d´aqueil passat que odies
i potser, amb sort, coneixerás els meus ulls
en els ulls d´aquell soidat tranquil que sota eis pins et mira.
Jo, tranquil.lament,hauré pensant en mans que m´acaricien,
i hauré jagut en braços que conèc i que no tinc.
Mai no és el teu record- per qué?- qui m´acompanya
a l'hora dels plaers en solitud.
M´acompanyava abans, degotant liágrimes,
quan sentia els cassettes que no em vas regalar i parlen de tu,
o llegint el Neruda que em vas donar a les Ranbles,
o passant pel carrer on havies viscut.,
Per qué te´n vas anar quan no podia amar-te,
i obligar-te a seguir aquell delit d amor?
Amiga, per qué te'n vas anar sabent que jo et delxava
marxar per sempre més?
L´horitzó clareja sobre el mar, al port,
i lluny,una gavina aixeca el vol a 1´alba.
Potser tindré un record també d´aquest moment en qué, abatut,
t´he recordat, amada.
Mai no he dit el teu nom ais versos que et dedico,
perquè s´esquinçaria el cor com un pétal als dits.
Ni el teu nom, curt i blanc
ni els teus ulls de caramel,
ni la teva mà blanca posseida d´anhels
Es el silenci qui em porta a la teva ombra,
i és el record qui em copsa quan t´oblido
Damunt les pincellades de dolor,que has deixat marcades
sobre la meva ànima, hi escric vers rera vers,
I mai no dic la veritat del que senties per mi.
Vinc a la ciutat
passeijo pel passeig que va fer-nos conéixer
i compro un llibre vell,
pensant que ara és per a tu...
Vull que em recordis així, boig, innocent,
portant la teva filia al llit en braços,
i al tard, quan s'adormia,
anar-hi els dos també
a fer de nens petits.
Sento el diumenge com una solitud que m´esgarrinxa l'ànima
I la campana Eulália de la Catedral em ressona al sentit.
Ja ballen la sardana, i es sent la nota platejada
de la tenora en 1´aire,
i els nostres peus, avui, no són a la rotllana

Dóna´m la má altre cop, sent amb mi el aire
que és apunt de salt, i somnia
Que no te n 'has anat de casa i m´has deixat,
I mira´m unaltre cop als ulls d´aquell soldat que sempre et mira
*
Ja està, pots obblidar-me avui.
Deixa la plaça, i l´alba, i la gavina que esclata de blancor
I el llibre i els records i els ulls
d´aquest soldat impertinent , i marxa:
Marxa a dormir que el sol ja til.liumina.
Jo em bec el gin, i algú m´estimarà al meu pas.