Ombres

Un relat de: helena

Els dits s´havien fet tan llargs i prims,
que semblaven una ombra estranya d´algun cos estrafet.
Però no, era un miratge, com sempre.
Només una imatge clavada en el temps de la inconsciència.
Un terror més, una angoixa suau, deplorable com el seu dintre.

Tan sols ombres paral.leles, ombres fosques,
allargades que ens segueixen incansables
fins que decidim acabar.
Acabar amb les ombres maleïdes,
ofegar-les en el riu més profund,
emmetzinar-les i veure com cremen,
abans de desaparéixer un mateix,
veure-les fetes foc, incandescents,
finalment vermelles com la sang,
i després fum negre
esvaït en l´aire pur i blau del cel.

Tombes d´ombres a milers,
símbols de misèria,
esquarterades amb subtils destrals
de inusitada força.

I brillar en solitud,
sense pensaments térbols, sense por,
brillar com un diamant fantàstic,
pedra humil sortida de la foscor.
Sortir, emergir, irrompre,
com una tempesta,

Tot somni per fugir un instant.
Un instant per ser lliure.
I després tornar a les ombres conegudes,
espesses, sòlides com barrots insalvables
i amb els ulls ben tancats,
resseguir les quatre parets que són presó inacabable.
Tornar a sentir el fred dins l´ànima.
I el gel, quallant, invisible,
en quelcom que un dia dibuixava
l´esguard d´un ésser humà.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer