Oh sole mio

veggendo morto 'l cor nel lato manco
Guido Cavalcanti


Ja no sé quin temps fa, sóc refredat
saltant pels esternuts com un histèric
i em pregunto "qui sóc" la longitud
dels versos, dels moments, de les preguntes
que fan ombra al meu dubte i me l'allarguen.
Llavors venen del lluny angoixes pures.
Llavors ja s'ha acabat de contemplar-ho.
Llavors ve un vendaval que si em matessin
ningú no ho notaria. Cridés, plorés,
anés fent resistència a les agulles
del temps i la tristesa que em foraden
com un pinxo de carn, pebrot i ceba
torrant molt lentament el seu desastre,
en una llar de foc, doncs no tinc casa,
a la intempèrie nua del meu xiscle.
I el motor del silenci i dels reflexes
de les herbes brillar, del cel fer l'orni,
queda estancat per sempre en una espona
ofegat pel trencar-se, els llamps, els trons.
Només cauen histèries i les preguntes
inacabades, soles, més torrefactes,
supervivents, trencades, purulentes
i molt lentes i líquides, potser marines.
I tinc tota una pena que em recorre
que no es pot ni explicar del mal que dura
d'estovar la perdiu que ni es mareja
de perdurar a dins com un paràsit
que es passeja en Ferrari pels diumenges.
I em madura als carrers de la nostàlgia,
tot un concert de mals, un blau a l'ànima,
i un desconcert de dols, dies en blanc.
Tinc un record d'amar tot ple de fuites,
de camins esborrats entre dos cossos,
d'octubres que no callen i que em burxen,
d'hiverns a les butxaques que m'abriguen
els punys tancats de ràbia esfereïda
quan lentament em porten per les coses
i només penso en tu. I una altra vida
(com diria Petrarca a trenc de Laura):
que aquesta ja no puc ben bé mirar-la
amb gota de sentit o d'interès
si tu estàs lluny girant-la i regirant-la
i jo estic sol, sense poder tocar-te
regirant-me de por de no tenir-te
més a prop que dels núvols o la lluna.