A vegades no sé si la garrafa comet l'aigua o viceversa

i.
Perdó, ara torno, em telefona la tristesa.
L'ahir de les altres coses no és cap pressentiment.
Un començament que n'assassina un altre.
Una pistola d'aigua contra un tanc de marbre.
Una taca a la paret, ben conservada.
Els conceptes s'il·luminen com una cuca de llum.
Les necessàries indicacions sobre el mapa.
Pregunto què és una biga o no ho pregunto?
L'alegria fa força i mal i deslloriga,
porta un barret de palla inequívoc,
és difícil confondre-la amb un cactus.
Però el temps es pot confondre
amb una infusió de cardamom, la nostàlgia
amb l'olor de la rosada sobre l'herba.
Ningú em sap dir perquè serveixen
les enormes distàncies de l'univers.
Darrerament una ametlla garrapinyada
és el centre de la meva consciència.
Sempre m'acabo fent amic de les meves frases
no tant perquè són meves sinó perquè són frases.
Les conclusions i jo ens esperem
mútuament, és la sentència.
L'insecte somia víctimes assequibles.
L'amor no ho sé, però tu i jo
som una pàgina resumida en una altra,
som un laberint atrapat en un altre.



ii.
Un inventor es reuneix amb un igual.
Un amor es reuneix amb un igual.
Un significat es reuneix amb un igual.
Sobre les taques d'aigua bruta dels vidres
ronca el temps que se'n va
desproveït de sorpresa.

iii.
Perden color els fanals il·luminats
estesos pel carrer de sempre
perquè la nit tremola menys
que abans, quan la foscor era més
vulnerable, inquieta com un nen,
i com un nen ho veia tot en un rampell
i no entenia res, i no passava res, i ara
modula els desenganys amb un
saber-ne més, pontificat,
certificat, i el negre sembla
doncs més esmolat, i la quietud
perfecta o gairebé, però els fanals,
aquests bocins metàl·lics pel ciment
que és una simple font d'energia possible
es despinten una mica menys tard,
perquè la llum no bull amb les
rialles de la gent, simplement és
i passa i ja se'n va, res no retroalimenta
l'escalfor, o la comparació, i tot
sembla més lúgubre, que va perdent color,
però és més intel·ligent davant el dubte.
Saps?