Diarrea-elegia-endevinalla del gat descosit enamorat de la lluna, que dissipa miols congelats per la nit i persegueix la seva ombra reciclada traient el fetge darrere del camió d'escombreries

Pregunta als descosits (dellò: millor, als muscles
descosits que et vesteixen el cor,
al cos per accident, i als cossos de recanvi,
arrapats com parracs, si tens set vides) si cal mirar la carn,
la carn, la carn (...),
monumental
esborronanta
en el seu espectacle, el seu almívar,
o el fred que neix, que ix, s'esmuny, s'alçura tot
i totalment
fins a exhaurir-se
a l'altre costat més petit, més innocent,
cantant com caderneres en fase d'aparellament
crítica, pels carrers tentinejants i les cruïlles,
en les interseccions dels seus col·lapses, triturant-se
quan si de cas s'estimben, ossos cruixents
a la llum dels fanals de flama i cera,
que entren i surten dels carrers i la memòria
del gest, d'aquest moment
que tenim ara, d'aquest present
que corre per nosaltres,
que decideix la forma de definir-nos,
i entre això travessar-lo, escorporar-lo
amb el bocí despullat del flanc, valent i flatulent,
o amagar-lo teixit
en les innocents
abraçades rabiüdes poc o gens mútues,
automàtiques i inodores
que giren
soles elles, monòtonament,
cap a una mena de crisi insuperable
de l'aroma de les coses i les vísceres
de la sorda exclamació de ser.



























SOLUCIÓ(NS):

1) Això et passa per desastre! T'ho farem mirar. Visca les transfusions de cervell!
2) T'arrencaré la mort de dins, compartirem l'anatomia de l'amor, i farem meus quan trenqui a ploure.
3) Finalment cau a terra el balancí trencat i espellifat que hi havia davant les immenses xemeneies d'una fàbrica de pneumàtics abandonada, en el moment en que una serra mecànica de rima sil·làbica i peu troqueu s'engegava i partia els cadàvers dels nàufrags darrere de les dunes de la platja.
4) Vigila ara no et trenquis el cap a cops de fúria, que és vesànica i plutoniana! Les represàlies pensen poc. Pesen l'aire, o no ho fan gens, i et cau als peus.
5) Probablement, el gat no hi era tot.
6) Sí.
7) No, rotundament, però amb asterisc (*), vegeu-lo a sota.

(*)Tot aquest cas és molt negatiu, tant que es torna inassumible, i em voldria avisar a mi mateix i als demés de la forma del diàleg amb el no. Per exemple: hora foscant, dicotomitzant-nos en dos biaixos, farem un tal salat i un tan desapoteòsic séc a la consciència que tornarem perifràsticament de la pols a la pols passant per la pols, sense adonar-nos de res. Ni un bri d'herba traurà el nas, no badarà la boca cap flor, i tot dirà no, fins a les esses, quan les escandaloses trompetes dels sentiments desesperats proclamin definitivament la República de la gloriosa primavera de les lubricitats efervescents i la llibertat dels membres, s'entén que erectes o xucladors. Però, com que tot dirà no i més no, automàticament, per a tu ja no hi haurà ni aigua ni pa sec, només set, només fam, només un res continuat que és un amic omnipotent dels qualsevolistes i fet d'antic, d'abans, adscrit al tu, al teu ningú de mena homologable. Un res que, per no acabar amb el pessimisme de base, t'ajudarà a transvalorar tots els valors, capgirar el drama, restablir l'equilibri de la psicosi universal, i sortir per la porta gran, potser fins i tot coronant la quimera com a evident i visionària, i necessària. M'entens? I tu dius que no. Bé, tant és, de fet un enigma en continua un altre...