La més

Un relat de: eloixuriguera

La més pesada matèria
no és pas el plom ni cap pedra,
ni cap metall, sinó el
silenci de la distància.
Et mata el verb i el salvatge
que portes dins del cartutx
mentre retruny el teu ésser
amb amuntecs de mutisme.
T'amolla un temps com de plàstic,
i els enfarfecs de la nàusea,
solada sobre solada
l'autòpsia d'una sinopsi.
La vibració que ressona
no és el llampec de l'amor
sinó l'espera ajornada
del sentiment decebut.
Demana un pes que et destrossi,
una opressió inaguantable
per tortura i tindràs el
silenci de la distància!
Es desescuma el rampell,
es desfascina el fruir,
es deslloriga el camí
que es mor de son entre els dits.
Gela l'impuls d'escapar,
torna l'accent inhibit,
un rosegall de repulses
més restringents, urticants.
Premsa l'horari i la flama
més incendiària i forçuda
en aparèixer de sobte el
silenci de la distància.
Tota l'agenda és un càncer,
el dia fa poca llum,
la sintonia es posterga,
cap acudit no fa gràcia.
L'hora no té ja cap aura
i a l'alegria de viure
li han expropiat la dansa
de perdre's entre els teus muscles.
No et queda cap resistència,
el cor es mor dins el cor,
mirar es torna una aixeta
i el teu cervell carn picada.
La més pesada matèria
no té un final, sols la trenca
un fil de veu, de xarrera,
quatre paraules i tu.
Quatre paraules i tu,
algun bocí de telèfon,
l'excusa per tornar a veure's
i la comèdia de viure.
Problemes tenim per riure'ns
del roent, paranormal,
del secretisme poruc,
i els sentiments ens aixafen.
La més pesada matèria
és la més fràgil i idiota
punxa del problema del
silenci de la distància.
Queda indicat a la pàgina
que persistir en confondre's
i ofegar-se en un got d'aigua
només ho fan els poetes.
Només ho fan els poetes
i els éssers de poca traça
demanar-se triturar pel
silenci de la distància.
Però els poetes poc saben
que parlen palla quan parlen
de l'estètic valor del
silenci de la distància!
Són els primers que expressen
l'incontinència, l'allau,
coven neguits, lletrarrades,
només amaguen la llebre!
Fan de santets, cerimònia,
intercanvien les màscares
perquè no es noti que engreixen
la força de la paraula!
La més pesada matèria
no és pas el plom ni cap pedra,
ni cap metall, sinó el
silenci de la distància.
Et mata el verb i el salvatge
que portes dins del cartutx
mentre retruny el teu ésser
amb amuntecs de mutisme.
T'amolla un temps com de plàstic,
i els enfarfecs de la nàusea,
solada sobre solada
l'autòpsia d'una sinopsi.
La vibració que ressona
no és el llampec de l'amor
sinó l'espera ajornada
del sentiment decebut.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer