Normalitat (o Enveja)

Avui he segut al costat d'una dona. No sé on ha pujat, però més tard sé on baixa. Deu tenir uns trenta-cinc anys, potser qualcun més. Duu ulleres i uns calçons negres que no sé com li queden perquè està asseguda. No m'he fixat en la brusa, que intuesc de diferents colors, perquè m'ha cridat més l'atenció el llibre que sosté entre les mans. Després veig que és una edició en anglès de l'obra "El curiós incident del gos a mitjanit", de Mark Haddon. El meu cap especula sobre els orígens de la dona, i abans d'asseure'm ja és britànica. En uns minuts me n'adonaré del meu error. M'assec al seu costat, a la part del corredor i en el sentit de marxa del tren. Ho faig així, primer per tenir una mica més d'espai per a les cames, i segon per no marejar-me. És a dir, en condicions normals tenc una quarta part de probabilitats de trobar seient respecte de la resta d'usuaris. Però normalment hi ha un espai per jo.

Com és habitual, m'acompanya la meva música. Darrerament escolt música basca, sobretot un grup que m'agrada molt i que s'anomena Ken Zazpi. Ja en moviment, seguesc la bateria amb les mans, mirant per la finestra i absort en els meus pensaments, com sempre. Avui he tengut un petit trasbals emocional, un esdeveniment que ja esperava però que tot i així m'ha tocat una mica, així que vaig més capficat que de costum.

Sona un telèfon. No pot ser el meu, perquè sempre el tenc silenciat quan vaig en tren. Resulta ser el de la meva companya de viatge. El treu de la seva bossa i despenja. Evidentment no puc sebre amb qui xerra, ni què li estan dient, però per la conversa, que per cert és en català i no en anglès, deduesc que és el seu al·lot. Vaig provant de reconstruir i imaginar la conversa a mesura que xerren, amagat en la meva música a volum baix i la monòtona telefinestra. El marit -l'he apujat de categoria- li demana on és i quan arribarà a casa. Ella contesta que és al tren, de fet diu que ja és al tren, com donant més informació. Ha anat a la botiga: no cobraran la mà d'obra, només han de posar un ventilador i una tarja de so. Òbviament, deuen estar xerrant d'un ordinador que s'ha espenyat i que ella ha duit a arreglar. El cost total serà d'uns cent euros, afegeix. Ell no sembla molest pel preu, a jutjar per com continua la conversa. Res més, aquí acaba el diàleg. S'acomiaden, suposadament fins quan ella arribi a casa. No hi ha un petó a través del telèfon, ni un "t'estim", una paraula dolça.

Immediatament m'inunden les ganes d'escriure aquesta situació. Intent recordar si duc paper i bolígraf. La tinta està assegurada, he vist un bolígraf vermell avui migdia dins la butxaca petita de la motxilla. Però paper no record dur-ne. Vaig memoritzant el que he sentit, pensant que no podré escriure-ho fins arribar a casa, i de cop i resposta record que duc un paper d'aquells grocs a la bossa, escrit només per una banda. M'aixec -la dona me mira- i agaf el material. Començ a escriure ràpidament el que ha passat, i també el perquè d'escriure aquelles paraules. Ella s'ha aixecat un moment abans a agafar un d'aquells periòdics gratuïts, però de seguida l'ha llençat contra el seient de davant, que és buit, i ha reprès la lectura del seu llibre. No guaita el que escric, tant me fa si mira o no. Davall el paper he col·locat el llibre que estic llegint des de fa un temps, el típic de Salinger. En acabat, dobleg el paper i esper que el tren arribi a la darrera estació. Quan s'atura, agaf la motxilla, amag les coses, surt del tren i me'n vaig cap a casa.