Nòmades

Em sento estranya trepitjant aquesta terra, aquí vaig néixer, malgrat només vaig passar-hi una part minsa de la meva infantesa. Els pares van decidir emigrar a Mèxic durant el període en que va esclatar la guerra civil. Recordo la por, el silenci dins de casa mentre sopàvem. No dir, per no sentir.
El dia que vam marxar tots tres, el pare - sorrut i apagat - amagava una tristor difícil d'expressar. Deixava enrere els germans i els pares, com la mare. Però la mare plorava, mentre caminava carregada d'embalums i farcells. La història s'escriuria en unes altres coordenades a partir d'aquell moment. Jo, tenia deu anys aleshores, i em va aclaparar una sensació d'incertesa i d'abisme. Com si fóssim nòmades o delinqüents que fugien per haver fet quelcom dolent o irremeiable.
Un cop ubicats a Mèxic, paulatinament ens vam adaptar a la nova situació. El pare va trobar feina de professor de música, la mare cosia per encàrrec i anàvem fent. Recordo que escrivíem moltes cartes als avis i als oncles. També en rebíem moltes de cartes. Una d'elles ens va dur una notícia trista: havien afusellat el germà gran del pare, l'oncle Jaume. La mare somicava perquè no tindria un enterrament digne i perquè nosaltres érem lluny, a recer de l'horror que patia la resta de la família. Ens sentíem culpables d'haver fugit i de ser vius.

Em vaig casar amb en Guillem, ell també havia emigrat com nosaltres, el coneixia de les trobades que fèiem les famílies vingudes de fora, els dissabtes a la tarda en un bar que semblava una parada de fira. Feia decorats de teatre. Vam ser feliços pessigant segons de joia al temps que corria, escolant-se invisible enllà de les nostres vides. Va néixer la Núria, la nostra única filla. Un tresor de carn i ossos, un miracle d'ulls foscos i mirada escrutadora.

Quan van morir els pares vaig voler tornar al país d'origen. Necessitava tancar un cercle. No hi havia llambordes ni descampats, ni solituds tan fondes com quan marxàrem. Molts familiars havien defallit en la lluita pel nostre país petit. I jo, no em sentia d'enlloc, ni d'aquí ni d'allà. Com si algú m'hagués manllevat la memòria i n'hagués fet bocins del meu viure insignificant.
Ara, a les acaballes d'un temps cada volta més curt, cerco una identitat, un nom, una història coherent que em permeti retrobar la pau amb els meus fantasmes.



gypsy